És molt interessant, des d’un punt de vista psicològic –per bé que previsible, tractant-se d’un poble sotmès des de fa tres segles– la reacció que han tingut molts catalans davant la negativa de l’empresari sabadellenc Àlex Fenoll a estrènyer la mà de Felip de Borbó, príncep hereu de la corona espanyola. És interessant, perquè indica amb quina força arrela la convicció que el submís viu millor que l’insubmís. El submís s’acomoda fàcilment a la condició d’inferior que l’amo li assigna i, per tal de no contrariar-lo, evita sempre adoptar una actitud impròpia de la seva condició. L’amo el pot explotar, escridassar, escarnir, vexar, insultar, humiliar… No hi fa res, el submís sempre té molt clar el seu paper i entoma els cops amb la resignació d’un individu modèlic. És el submís modèlic; el submís que riu totes les gràcies de l’amo, que li fa reverències quan aquest es digna visitar-lo i que somriu content quan li encaixa la mà mentre algú els fotografia. L’insubmís, és clar, no fa res d’això. No li agrada que l’explotin, que l’escridassin, que l’escarneixin, que el vexin, que l’insultin i que l’humiliïn, somriu només a les persones que el respecten i no admet que l’amo l’utilitzi per fer-se fotos que emmascarin la realitat; fotos que diguin al món com n’estan, de contents, els sotmesos de tenir-lo com a amo.
—¿Por qué no me das la mano? –pregunta Felip de Borbó a Àlex Fenoll, en veure’l estoic i silenciós.
—Perquè no ens reconeixeu el dret de votar –respon Fenoll.
—Pues no me saludes –diu el Borbó, visiblement molest.
—Us donaré la mà quan ens deixeu fer la consulta.
Superat un cert estupor, el príncep s’ho rumia, s’atansa de nou i diu:
—Por educación me tendrías que dar la mano.
—Per educació ens hauríeu de deixar votar –replica en Fenoll-; per educació hauríeu de mantenir les nostres garanties democràtiques.
—Me l’hauries de donar igual, la mà –insisteix el Borbó, ara en català. Tot seguit, esperant que li agraeixi el canvi de llengua, afegeix-: Ara sí que me la donaràs, oi, amic?
—No som amics. Us donaré la mà quan ens deixeu votar.
—No depèn de mi.
—I tant que sí.
Aquest va ser el breu diàleg entre l’hereu de la corona espanyola i l’empresari Àlex Fenoll. Després, aquest últim va estrènyer la mà de diverses persones del seguici, entre les quals la del president Mas, la del conseller d’Indústria, Felip Puig, i la de l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i va notar com algunes de les encaixades, molt ben acompanyades per la mirada, van ser més fortes del normal. Inclosa l’abraçada d’una persona responsable de protocol. El mateix Fenoll ha explicat que alguns empresaris es van fer fonedís per no haver de saludar el príncep, però que ell va considerar que mantenir-se ferm en un moment com aquell era un acte d’autoestima catalana i de coherència amb si mateix. “Som en un moment que hem cremat les galeres i els ho hem de dir, els ho hem de dir a la cara. Ho han de saber: si no respecten les nostres garanties democràtiques, no som amics seus.”
Són paraules dites des de la dignitat, i també des de la llibertat pròpia d’algú que no està subordinat a les servituds de la política. Vull dir amb això que una cosa és l’actitud amable i protocol·lària del president Mas o d’un conseller en qualitat d’amfitrions, comportament del tot comprensible, i una altra la d’un ciutadà qualsevol que, a més a més, no participa en el Mobile World Congress per veure-hi cap príncep. És a dir, que és aquest últim qui s’hi presenta de sobte i imposa la seva presència. I dic ‘imposa’ perquè no es limita a fer una visita, sinó que ordena als empresaris que formin davant seu i que el reverenciïn amb un gest que pugui servir de promoció a la casa reial espanyola. I, ves per on, al príncep, en trobar-se amb un empresari insubmís, no se li acut res més que exigir-li que li encaixi la mà: “Me l’hauries de donar igual, la mà”. En realitat li està dient: “Jo sóc el teu príncep, el teu superior, i, t’agradi o no t’agradi, tens l’obligació d’estrènyer-me la mà”. Davant d’aquesta arrogància, és obvi que el senyor Fenoll encara se sentís més legitimat per no fer l’encaixada. Sabia que si l’incident s’hagués produït una bona colla d’anys enrere, els avantpassats d’aquest Borbó l’haurien fet fuetejar per abaixar-li els fums. Avui, però, el príncep no ha tingut més remei que empassar-se el gripau.
Hom dirà que la cortesia no exclou el coratge i que un ciutadà pot estrènyer la mà del Borbó sense que això impliqui renegar de les pròpies conviccions. Però aquest és un argument trampós. És la justificació del ciutadà que no es veu amb cor de dir al príncep allò que pensa d’ell. Se’n podria elaborar una llista infinita de les submissions que es fan en nom del seny, de la prudència, de la cortesia i de l’educació. El problema és que el seny, la prudència, la cortesia i l’educació són només de baix a dalt, de sotmès a amo, mai de dalt a baix, d’amo a sotmès. Per això, mentre es considera una manca de respecte no encaixar la mà del príncep, no es percep la violència institucional que suposa la negació del dret a decidir del poble català. I encara bo, si només fos això! La corona espanyola, fidel a la tradició anorreadora borbònica, arriba fins i tot a l’extrem de beneir la negació de la identitat nacional de Catalunya. Doncs no, decididament, no es pot reverenciar algú que et diu que tu no ets tu, que només ets una propietat seva.
Aquest incident té molta similitud amb el que van protagonitzar, ara fa cinc anys, el jugador irlandès de rugbi Ronan O’Gara i la reina d’Anglaterra. En aquella ocasió, O’Gara, l’estrella de la selecció irlandesa, campiona del Torneig Sis Nacions, va mantenir les mans a les butxaca davant la reina. L’acte va tenir lloc a Belfast, Irlanda del Nord, i O’Gara va explicar que es mantenia lleial a la tradició dels homes de Cork, iniciada el 1920, arran de l’ordre britànica de disparar a tot home que mantingués les mans a la butxaca en passar pel Castell de Macroom. Era la manera britànica de dir a aquell territori sotmès que no s’admetia cap gest que qüestionés la seva autoritat. Com sabem, Irlanda del Nord continua encara avui sota domini britànic i O’Gara va considerar que era una qüestió de principis no reverenciar la màxima representant d’aquella autoritat.
Ara fa tres-cents anys, la nació catalana va ser massacrada per les tropes borbòniques i és molt comprensible que hi hagi catalans que no estiguin disposats a riure les gràcies de cap Borbó que no demani perdó i que es negui a derogar el Decret de Nova Planta que se’n va derivar. Com dèiem al començament, no han faltat catalans submisos que han corregut a socórrer el príncep dient que el referèndum català no depèn d’ell. Formalment, és cert que no. Però conceptualment sí. L’hereu de la corona espanyola representa Espanya, un Estat que nega la personalitat jurídica de Catalunya, i si ell personalment no comparteix aquesta opressió el primer que ha de fer és dir-ho. Altrament, qui calla consent. Només faltaria que a més de mantenir una casa reial reinstaurada per un dictador i enemiga dels nostres drets nacionals tinguéssim l’obligació de reverenciar-la.
Sobre aquesta qüestió, el notari Juan José López Burniol ha dit que una cosa és considerar el príncep un adversari i una altra un enemic. Encaixar-li la mà significa acceptar les regles del joc i tractar-lo com a adversari. Negar-li la mà, en canvi, significa tractar-lo com a enemic. Per a Burniol, per tant, Àlex Fenoll “es va comportar com un enemic”. He de dir, però, que el joc de paraules del notari per desqualificar l’empresari em sembla l’artifici propi d’algú que intenta disfressar de sentit comú la seva ideologia nacional espanyola. Perquè, de quin joc i de quines regles estem parlant? Es diria, escoltant el senyor López Burniol, que el conflicte entre Catalunya i Espanya és un conflicte entre iguals, entre dos estats que juguen un partit i que accepten les regles vigents tutelades per un àrbitre imparcial. Però no és així. El partit a què al·ludeix el senyor notari està manipulat de bon començament i no és entre iguals. És un partit entre un dominador i un dominat, amb unes regles fetes pel primer i amb un àrbitre que no és cap altre que ell mateix.
Diguem, finalment, que un dels trets idiosincràtics del submís és que no en té prou de comportar-se d’acord amb les seves idees, necessita que tothom actuï com ell. Mentre Àlex Fenoll no ha criticat en cap moment els qui van optar per estrènyer la mà del príncep espanyol, entenent-ho com una decisió lliure i personal, els catalans submisos, ja sigui per mitjà d’articles o de tertúlies mediàtiques, han corregut a blasmar-lo o a menystenir-lo i no li han tolerat que prengués una decisió lliure i personal. Han reaccionat amb la lògica dels qui tenen la cua de palla. Tanmateix, diguem-ho clar, no va ser Àlex Fenoll l’irrespectuós, sinó Felip de Borbó, que en lloc d’admetre que reverenciar-lo és un acte voluntari, no pas obligatori, va gosar retreure al primer que no ho fes. Per sort, però, som al segle XXI, i ara són els ciutadans els qui abaixen els fums dels prínceps. Sense verbalitzar-ho, el ciutadà insubmís va fer entendre al seu interlocutor que no és Felip de Borbó qui posa el plat a taula a Àlex Fenoll, sinó que és Àlex Fenoll qui posa el plat a taula a Felip de Borbó. Gràcies, Àlex. Entre la submissió i la dignitat, tu vas triar la dignitat.
