Espanya no és aliena ni està per sobre del bloqueig polític que es viu a Catalunya. Per posar només un exemple, és del tot impossible que l’Estat espanyol convoqui un referèndum sobre qualsevol cosa -ni que tingui abast europeu- perquè, òbviament, correrien el risc que l’independentisme l’utilitzés com a eina per demostrar la seva força. Les paperetes del sí, del no o del blanc poden fer-se servir perfectament com a afirmació independentista, al marge de quina sigui la pregunta concreta. Encara que ni tan sols hi tingui res a veure.
És el mateix cas d’un referèndum que, com proposa Pedro Sánchez, posés a votació alguna cosa semblant a un Estatut com el que es va carregar el Tribunal Constitucional després que Alfonso Guerra li passés el ribot i els catalans, tot i així, l’aprovessin a les urnes. Serien els ciutadans d’aquest país els que decidirien que sí o que no, però almenys hi hauria una proposta damunt la taula.
Personalment, ja aquell 18 de juny de 2006 vaig creure que hi havia moltes més raons per al no que per al sí, una posició que en aquell moment va defensar ERC en solitari. Bé, doncs tornem-hi. Però si el nou Estatut es rebutja, caldrà extreure’n conseqüències polítiques. I aquesta vegada amb garanties.
