Hi va haver un temps en què es deia a ETA que en absència de violència es podia parlar de tot. Després, a més d’ETA, es va dir a tothom que volgués la independència d’Euskal Herria, encara que ho fes des de la majoritària via pacífica. I és que els morts, els segrestats, les bombes i els trets a la nuca permetien als governs espanyol de torn tenir una cuirassa narrativa per no abordar la qüestió de fons del conflicte basc.
Quan Aznar va arribar al poder, Madrid va estendre l’espectre terrorista a tot el nacionalisme basc. I malgrat això, el president espanyol va autoritzar converses amb ETA. Ell, que havia sigut víctima d’un cotxe-bomba. I ho va fer el febrer del 1999, uns mesos després de l’assassinat de Miguel Angel Blanco, a qui van segrestar a mode d’ultimàtum per demanar l’acostament dels presos. Una de les qüestions que es va tractar va ser, precisament, la possibilitat de fer aquest acostament.
El 1984, José Barrionuevo va presentar ‘Alternativa por la Paz’, un mecanisme per reinserir etarres que renunciessin a les armes i acatessin la constitució espanyola. La resposta van ser 30 anys més d’activitat armada, entre ells el pitjor atemptat de tots, el d’Hipercor, en què van morir 21 catalans. Va ser el 1987 i dos anys després el president espanyol Felipe González va organitzar les converses d’Alger. Amb ETA, clar.
Aquesta setmana, el govern espanyol a través dels mitjans i José Zaragoza al Congrés han deixat clar que amb els independentistes es pot parlar de tot menys de… la independència! El mantra ‘en absència de violència es pot parlar de tot’ ha resultat ser fals per totes bandes. Primer perquè, com ha quedat demostrat, encara que hi hagués violència, el govern espanyol que fos parlava amb ETA. I en segon lloc perquè, el que toca més de prop, s’ha comprovat que quan no hi ha violència no es pot parlar exactament de tot sinó d’allò que diuen que s’ha de parlar. La conclusió, per tant, no és gaire afalagadora: estan dient que és només amb violència quan l’estat s’asseu a parlar?
De fet, ETA mai va plantejar un referèndum pactat, pacífic, amb reconeixement internacional i el més important, en què les dues parts accepten el resultat. Els límits al diàleg és negar-se al diàleg de debò. I no, que no s’escudin rere la Constitució com a perquè no és un topall sinó una excusa. O això, o resulta que Iosu Ternera era un constitucionalista de pedra picada i no ho sabíem.
