Un dels principals responsables de la Coordinadora Nacional per la Consulta sobre la Independència, Uriel Bertran, va qualificar l’altre dia d'”impressionants i molt significatives” les xifres del procés, que el passat diumenge 28 de febrer va tornar-se a celebrar a diverses comarques del Principat. Abans de continuar m’agradaria deixar clares tres coses, si més no. Primera: les consultes sobre la independència són una iniciativa legítima i escrupolosament democràtica, i tenen el mèrit d’haver partit de la mateixa societat civil. Segona: en relació als mitjans disponibles, literalment irrisoris, la tasca que han realitzat els organitzadors de les consultes i la resta persones que hi han col•laborat ha estat ben bé titànica. Tercera: les consultes han servit per desdramatitzar un possible referèndum vinculant. Amb independència de les seves idees, la gent ha perdut la por, i això té una importància extraordinària. Quarta: els referèndums vinculants es guanyen o es perden, certament, però les consultes no. Es tracta de coses diferents que convé no barrejar d’una manera confusa i interessada, sigui quina sigui la finalitat de la tergiversació.
Dit això, convé afegir que les xifres de les que parlava l’altre dia l’Uriel Bertran no són precisament “impressionants”. No ho són en absolut, i tots ho sabem. L’argument segons el qual no hi ha hagut una bona difusió, els partits no hi han participat, etc no té sentit: això ja se sabia abans d’instal•lar la primera urna i, en conseqüència, no es pot esgrimir ara com si es tractés d’una contingència de darrera hora, d’una mena de “sorpresa”. O és que potser algú s’esperava una campanya institucional?. També resulta manifestament fals que hi hagi hagut un boicot mediàtic de la consulta: qualsevol persona que llegeixi els diaris, escolti la ràdio i miri la tele sap que les coses no han anat així. Arribats a aquest punt convé fer-se, honestament, un parell de preguntes. Una d’elles és previsible: per què la participació en les consultes ha estat tan baixa?. L’altra és més compromesa: aquest procés enforteix o bé afebleix la causa independentista?.
La primera qüestió té, de ben segur, múltiples explicacions (i algunes, a més a més, estan creuades) però no em sembla seriós resoldre-la amb les quatre vaguetats que hem esmentat abans. Hi participaria més gent, si s’hagués tractat d’un referèndum institucional vinculant?. És previsible que sí, però aquí no podem jugar fal•laçment als raonaments contrafactuals: estem parlant d’una consulta popular, no d’un referèndum vinculant. La segona pregunta porta a incertíssims laberints dialèctics; em semblaria frívol respondre taxativament en un sentit o en un altre. Del que sí que n’estic segur és que els resultats, per força, condicionaran moltes coses fins i tot a curt termini. Per exemple, de la versió histèrica que van fer els mitjans espanyols/istes amb el tema d’Arenys s’ha passat ara a la més completa indiferència, en el millor dels casos (en el pitjor s’ha obert la porta a la brometa fàcil). No es tractava d’impressionar ningú, naturalment, però sí de consolidar una imatge de fortalesa col•lectiva. En definitiva: ara no és seriós parlar de xifres “impressionants i molt significatives” i quedar-se tan tranquil. Tampoc fóra gaire assenyat autofustigar-nos neuròticament, és clar. Ni una cosa ni l’altra porten enlloc. El que sí que no es pot fer és autoenganyar-se. Ja som grandets.
Al senyor Bertran li volem dedicar una peça que a la dècada del 1960 interpretava magistralment Gerry Mulligan amb el seu quartet: What is there to say? És jazz en estat pur, i ara mantenir el ritme és més important que mai.
You Won’t Be Satisfied – Ella Fitzgerald
