De totes les estratègies independentistes possibles, possiblement la de la desobediència institucional és la que té les cames més curtes. L’afer de la pancarta que portarà el President de la Generalitat a la inhabilitació n’és un exemple molt clar. Amb tota la raó moral i política del món, Quim Torra es va negar inicialment a complir la instrucció de la JEC de retirar la pancarta, però al cap de tres dies el principi de realitat li va caure a sobre: si no ho feia ell, el jutge ordenaria els mossos que ho fessin, i aquests, òbviament, haurien complert l’ordre. Quan el President se’n va adonar del desastre que significava la imatge de la policia de la Generalitat al balcó de Palau posant l’ordre del jutge per davant de la voluntat del President de Catalunya, es va avançar i la va fer retirar. Tres dies, va durar la pancarta. El breu estira i arronsa només va servir per posar en evidència qui mana aquí (cosa que ja sabíem) i per escapçar el Govern (cosa que se suposa que no era l’objectiu). Si algú esperava que d’això en sortís l’anhelat momentum rupturista, haurà de continuar esperant.
De fet, als aparells de l’estat aquest episodi els ha anat molt bé per llançar un missatge molt clar: després de l’octubre de 2017, el llistó de la tolerància de l’amo ha baixat radicalment. Si abans, per engegar la maquinària repressiva va caldre un referèndum prohibit i dos milions de persones al carrer ratllant la sedició, ara n’hi ha prou amb trigar tres dies a complir una ordre d’un organisme administratiu com la JEC. Si volem quedar-nos sense polítics, el camí està marcat: fer el que ha fet Torra i anar lliurant a l’enemic les nostres millors peces perquè les vagi inhabilitant una darrere l’altra i així puguem anar al seu enterrament polític a lloar-ne la dignitat insubornable i expressar tota la solidaritat mentre el cementiri de dirigents es va fent gran. I esperar que l’acumulació de greuges i injustícies algun dia ens porti el momentum de la insurrecció. O no.
L’afer Torra hauria de servir per recordar-nos que la desobediència a les lleis injustes sempre és moralment correcta però només és políticament útil si forma part d’una estratègia col·lectiva, conscient i organitzada, amb voluntat i capacitat de ser sostinguda en el temps, i amb plena assumpció dels riscos personals i col·lectius. I també ens recorda que la desobediència institucional no porta enlloc, i fins i tot és directament absurda, en un país on no hi ha desobediència civil: quin sentit té, per posar un exemple sagnant, que un President (un President!) s’exposi d’aquesta manera per aguantar una pancarta si al mateix temps l’ANC, que se suposa que és l’avantguarda de la lluita per la independència, obeeix puntualment l’ordre judicial de tancar el seu web de Consum Estratègic? En quin moment ens hem convertit en aquesta mena d’exèrcit de Pancho Villa?
Al moviment independentista li cal molta reflexió encara, molta, si vol tornar a trobar un camí de creixement i recuperar la iniciativa política que va arribar a tenir. Sortir d’aquest estat espanyol demofòbic i venjatiu és molt urgent, sí, però sobretot és molt difícil. I sense gent molt seriosa al capdavant del moviment, ho serà encara més.
