Amb -aquesta- Espanya no hi ha res a fer. Cada derrota judicial que ve d’Europa en relació als exiliats, l’Estat se la prenen com una ofensa i una humiliació, però en cap cas fa reflexionar a certs dirigents polítics, jutges i fiscals i pensar que potser les coses no s’estan fent bé. El problema no és seu, és dels altres. I ho tenen tan interioritzat que ja no són capaços ni de sentir vergonya. El tema els supera tant, els treu tant de polleguera, els posa tant en evidència, que ja no els importa dilapidar -més- la imatge d’Espanya.
Tot i les clatellades d’Alemanya i Bèlgica, l’Estat continua impertorbable. Ni una sola declaració -pública- assumint els errors que s’hagin pogut cometre amb Catalunya i amb els presos polítics i exiliats, sinó justament al contrari. N’hem sentit de tots els colors, des de propostes per sortir de la Unió Europea a crides a boicotejar els productes belgues i alemanys. Cap reflexió crítica. Zero.
I també n’hi ha d’altres que no saben ni què dir. És el cas del coordinador general del PP, Fernando Martínez-Maíllo, qui ha reconegut que estan passant coses en l’àmbit judicial que “són difícils d’explicar” perquè a la UE hi ha un “espai de confiança i cooperació”. Ho deia aquest divendres en una entrevista a Telecinco, on la pròpia Ana Rosa Quintana reconeixia que “Europa ens està donant uns pals judicials immensos”.
L’Estat no s’avergonyeix ni és capaç de reconduir res perquè a dia d’avui encara no ha fet res veritablement efectiu per superar l’època tèrbola que va viure Espanya durant 40 anys i deslliurar-se d’aquella mentalitat dictatorial i de superioritat. Ni tampoc dels seus hereus polítics.
