Uns altres unionistes

"Els contraris a la reunificació veien el referèndum com a eina vàlida per decidir democràticament el futur d'Irlanda del Nord"

El dijous 9 d'agost vaig participar, com a ponent, en una de les conferències del festival "Féile an Phobail", que des de fa 30 anys s'organitza cada estiu a la ciutat nord-irlandesa de Belfast. El "Feile" va néixer a iniciativa d'un grup de joves republicans com a vàlvula d'escapament davant l'ambient de violència i de tancament en si mateixos que aleshores vivien les comunitats catòliques. El festival avui aplega a milers de persones i concentra en 10 dies activitats culturals i artístiques de tot tipus, així com conferències de caràcter més polític organitzades com a universitat d'estiu. La nostra, en concret, analitzava els reptes i la situació actual dels moviments d'autodeterminació a l'Europa d'avui, amb ponents de Còrsega, Irlanda del Nord, el País Basc i Catalunya.

La 30a edició del Feile coincideix amb el 10è aniversari dels Acords de Divendres Sant, que en bona part varen acabar amb un conflicte armat que va deixar més de 2.000 víctimes. Els Acords van establir compromisos i mecanismes perquè les dues comunitats (la republicana/catòlica i la unionista/protestant) no només poguessin viure en pau, sinó que també es poguessin acostar mútuament i reconciliar després de dècades d'haver viscut de manera aïllada i enfrontada. I tot això, basant-se en reconeixement explícit del principi d'autodeterminació.

Un bon exemple d'aquest acostament el vaig poder viure després de la nostra conferència, quan encuriosit vaig anar a parar l'orella a una altra xerrada plena a vessar on quatre persones prominents de l'òrbita unionista parlaven obertament (i davant d'una audiència molt majoritàriament republicana) sobre la perspectiva a mitjà termini d'una Irlanda reunificada (cal recordar que els acords de divendres sant estableixen que Irlanda del Nord forma part del Regne Unit fins que una majoria de nord-irlandesos decideixi una altra cosa).

Tots els quatre ponents preferien clarament l'statu quo, és a dir, una Irlanda del Nord formant part del Regne Unit. Però tots coincidien en tres coses: 1) que la perspectiva d'una Irlanda reunificada a mitjà termini els semblava plausible (i per algun d'ells fins i tot inevitable); 2) que, a part del canvi demogràfic que està fent que la població catòlica lentament esdevingui majoritària, el Brexit (que tothom criticava de manera contundent) pot accelerar la reunificació de l'illa, sobretot si la frontera actual entre la República d'Irlanda i Irlanda del Nord, absolutament permeable, esdevé per culpa del Brexit una frontera "dura", amb controls duaners i de persones; i 3) que el dia que es faci el referèndum per decidir l'estatus d'Irlanda del Nord, l'opció guanyadora, per ser guanyadora, necessitaria el 50% vots més un. "Perquè així és la democràcia", va reblar un d'ells. "El Brexit el farem amb el 52% dels vots i no he sentit a ningú posar en dubte aquest resultat", afegia un altre ponent. Repeteixo, tots unionistes. I és clar, sentint això de primera mà, i amb la calma i elegància amb la qual s'expressava, el contrast amb el contingut i la forma del que ha acabat esdevenint el discurs unionista a Catalunya em va semblar gairebé sideral. Allà, els contraris a la reunificació veien el referèndum com a eina vàlida per decidir democràticament el futur d'Irlanda del Nord. I els mateixos unionistes (si més no els ponents d'aquella conferència, probablement amb actituds molt més liberals que la mitjana de la comunitat protestant/unionista) acceptaven que caldrà reconèixer com a vencedora d'aquest referèndum l'opció que aplegui la meitat més un dels vots. Se'n diu democràcia, i se'n diu ser demòcrata. A Irlanda del Nord, i a tot arreu.

 
 

Comentaris