La Universitat en temps de coronavirus

"Tota la comunitat universitària, al moment present, ha de treballar al costat dels seus equips rectorals, que és just reconèixer que no ho tenen gens fàcil"

Malgrat reconèixer que la crisi del coronavirus no ha vingut acompanyada de cap manual d’instruccions, el cert és que dins de la gestió universitària de l’actual crisi sanitària, econòmica i social, derivada del COVID-19, podem constatar llums i ombres a parts iguals

Lloables, sens dubte, són diferents accions que han sorgit des de la Universitat Pública. En aquest sentit, per exemple, la comunitat que integra la Universitat de Barcelona (i el mateix es podria dir d’altres universitats del nostre territori) ha posat en marxa la producció i envasament de solució hidroalcohòlica per higienitzar les mans als centres sanitaris; la fabricació, mitjançant impressores 3D, de viseres protectores per ajudar a protegir les i els professionals que estan a primera línia de la crisi sanitària; la donació d’un ampli volum de material de laboratori i sanitari a diferents hospitals; la cessió de respiradors; el fet que gairebé 500 estudiants d’últim curs de Medicina i Infermeria s’hagin ofert per col·laborar amb el Departament de Salut; la constatació que la Unió Europea ha incorporat dins de les infraestructures per lluitar contra el COVID-19, dues que són gestionades mitjançant els Centres Científics i Tecnològics; l’elaboració d’un document-base per ajudar a gestionar un nou escenari on és previsible que aflorin sentiments com l’angoixa, la tristesa, la por, l’ansietat o la soledat; o la implicació activa de la Facultat d’Educació i l’Institut de Desenvolupament Professional (IDP-ICE) quant a la formació i assessorament vers la docència i aprenentatge on-line.

Malauradament, aquesta vocació de servei de la comunitat universitària no s’ha acompanyat, en alguns casos, d’un autèntic lideratge per part de les autoritats acadèmiques. En aquest sentit, per exemple, el rector de la primera universitat espanyola als rànquings internacionals podria pensar-se, objectivament, que ha mantingut un perfil presidit per la inacció o, en el millor dels casos, per la reacció davant de realitats més que conegudes. De fet, vint-i-un dies després de la suspensió de les activitats acadèmiques presencials, encara no tenim directrius clares sobre allò que hem de fer amb la readaptació del pla docent de les assignatures; no sabem si examinarem al juny o al juliol i en quin format; com i quan es defensaran els TFM i s’hauran de lliurar els TFG; com es completaran les pràctiques; o com donarem resposta a l’alumnat que estigui malalt, hagi patit la pèrdua d’un familiar directe, es trobi amb una situació d’atur imprevista o, simplement, pateixi la bretxa digital. 

Per aquest motiu, no és gens estrany que, aprofitant les xarxes socials, un company es pregunti, aquests dies, si hi ha algú al volant de la institució?;  o que una alumna, en una reflexió d’una línia, ho digui tot: “abraça'm fins que el rector es pronunciï sobre, no ho sé, alguna cosa.

 

Les universitats, en l’exercici de la seva autonomia, no necessiten gestors que en tres setmanes només sigui capaços d’emetre un comunitat on, més enllà d’anunciar que aquest curs no hi haurà més classes presencials, no tinguin millor idea que convocar un Consell de Govern, per la tercera setmana d’abril, amb l’objectiu de “portar a aprovació l’adaptació del calendari acadèmic per donar flexibilitat als centres i/o ensenyaments perquè puguin organitzar totes activitats docents que no puguin fer-se de forma presencial, així com el document d’orientacions i indicacions generals de funcionament de la docència per al període que resta fins a final de curs”. 

No sembla de rebut que el PDI i l’alumnat, així com tampoc un PAS que no ha rebut informació concreta sobre la prevenció de riscos laborals o de com desenvolupar el teletreball, rebin instruccions un mes i mig més tard de l’inici del confinament. De fet, quan els centres ho acabin de “perfilar”, el curs ja hi serà acabat i arribarem tard quant a ser proactius en el sentit, per exemple, de declarar lectius juny i juliol; poder dur a terme els exàmens la segona quinzena de juliol; fer possible que les matricules s’ajornin a setembre; acordar que el proper curs acadèmic comenci la primera setmana d’octubre; oferir al PDI i l’alumnat unes directrius comuns quant a docència i avaluació; o instar moratòries de pagament de matrícules. 

Tot allò que he explicat no obsta, però, a tenir molt clar que tota la comunitat universitària, al moment present, ha de treballar al costat dels seus equips rectorals, que és just reconèixer que no ho tenen gens fàcil. Només així serà possible que els perjudicis per tothom, dins i fora de la universitat, siguin minimitzats. Ja arribarà el moment on caldrà analitzar tot allò que ha passat i, si escau, prendre decisions col·lectives guiades per allò que hem viscut i com de bé o de malament s’hagi gestionat (o no gestionat).

 

Comentaris