La Universitat no pot esperar als plans estratègics pel 2030

"És l’hora de tornar a fer política i millorar, sense tantes declaracions grandiloqüents, en un entorn de justícia social i condicions laborals dignes"

El que fins fa poc ha estat el President de torn de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques ha donat la veu d’alerta sobre el deteriorament del finançament de la Universitat Pública. Són conegudes les seves declaracions “dramàtiques” per la falta de “molts milions” i el seus suggeriments sobre diferents formes de protesta, inclosa una “aturada d’universitats”. Malgrat la contundència de les seves expressions, cap d’elles ha acabat per traduir-se en una millora real de la situació de les nostres universitats.

Fa pocs dies, algun rector parlava de “bones sensacions” respecte del pressupost de la Generalitat pel 2020. Aquest pressupost mostra un increment de 140 milions d’euros i això, sens dubte, és una bona notícia. Malgrat tot, si no ens fem “trampes al solitari”, no hem de perdre de vista que si d’aquesta quantitat descomptem l’increment per taxes PAU (més de 3 milions) que no afecten al finançament de les universitats, així com el cost dels increments salarials des de 2017, que suposen una quantitat propera als 70 milions, i els prop de 57 milions d’euros destinats a la rebaixa del preu de matrícula universitària (que tampoc genera majors ingressos nets per a la universitat pública); cal concloure que les nostres universitats públiques disposaran només de 10 milions d’euros addicionals pel manteniment de les inversions, que se sumarien a l‘exigu Pla d’Inversions Universitàries (actualment, poc més de 15 milions, que queden molt lluny dels més de 70 milions d’abans de la crisi).

Aquest increment pot definir-se, a efectes de política universitària, com a “pírric”. Ens hem d’alegrar pel fet que les i els nostres estudiants puguin beneficiar-se d’una merescuda rebaixa de preus i taxes, ja que partim d’un escenari, injust socialment, on s’ha carregat la major part de la crisi a les seves matrícules. Però no hem de perdre la visió d’una realitat on per reduir la precarietat laboral i fer política de professorat universitari només compten amb l’acceptació, acrítica, d’allò que ens mana la Generalitat, és a dir, el simple cobriment del personal interí. Alguns rectors i rectores ens parlen d’un relleu generacional mitjançant places de lector; però si analitzem les pròpies estadístiques de les universitats (la UB és un clar exemple), el percentatge de professorat amb vinculació permanent no ha parat de baixar des de l’any 2015, arribant, segons les pròpies dades de la Universitat de Barcelona, a l’inici del curs 2019/2020, a un mínim històric quant als lectors (115), molt allunyat de la forquilla entre 140 – 205 que va caracteritzar el període comprés entre el 2008 i el 2015. A més, la precarització laboral s’ha incrementat, els darrers anys, per efecte de l’increment del professorat associat.

En un escenari on és més que probable que algunes universitats públiques incompleixin la LOMLOU, ja que el nombre del seu professorat funcionari no arriba al 51% fixat legalment, no deixen de sorprendre, en negatiu, certes manifestacions dels responsables de govern de les nostres universitats. En aquesta línia, resulta bastant paradigmàtic allò que acaba d’expressar el rector de la UB, Dr. Joan Elias, en el sentit “de posar en dubte que el professorat universitari haig de ser funcionari”, defensar una política de professorat pensada per la captació de talent extern, i afirmar, en un joc de paraules que no sembla de rebut, que “no existeix cap problema amb els falsos associats, ja que aquests, en realitat, són associats en situació no correcta”. Respectant totes les opinions, si volem parlar d’autonomia universitària sembla necessari comptar amb una plantilla suficient i equilibrada de professorat funcionari (compatible amb una part de professorat contractat en condicions dignes). Sense tenir res en contra de la captació del talent extern (quan sigui de qualitat i necessari), fora bo no tancar les portes de l’estabilització i promoció del talent intern del nostre país, al qual hem invertit molts diners públics i esforços. I negar una trista realitat, com la de gran part del professorat associat, tampoc sembla el millor punt de partida per solucionar un problema que s’arrossega des de fa molt de temps i que cal afrontar sense més dilacions.

 

Per la Universitat és el moment de les propostes i dels fets. Després d’uns anys d’alertes que no han tingut, malgrat el soroll, una resposta adient, així com d’unes polítiques de personal i organització més aviat inexistents i sense cap efecte sobrevingut (tancament del pressupost en equilibri); és l’hora de tornar a fer política i millorar, sense tantes declaracions grandiloqüents, en un entorn de justícia social i condicions laborals dignes. La universitat ha d’obrir-se, recuperar la seva capacitat d’influència i superar els problemes actuals. No tot pot esperar a un pla estratègic pel 2030, potser benintencionat, però buit d’eficàcia real en la dècada que tot just comença dels nous anys 20.

 

Comentaris