Entre 1995 i 2005 van néixer molts nadons que avui tenen entre 15 i 25 anys. Constitueixen una generació nativa a nivell digital i acostumada a comunicar-se per xarxes socials. Una generació que va donar els seus primer passos de la mà d’unes àvies i avis que van créixer a la postguerra, van protagonitzar la transició i han estat, moltes vegades, el suport imprescindible per la seva cura i atenció; així com d’unes mares i pares que han hagut d’enfrontar-se a una complexa conciliació entre la vida familiar i laboral i a un món en constant evolució. Una generació “covid” que s’ha trobat, de sobte, amb una crisi amb greus repercussions econòmiques i socials.
Els millennials es relacionen online i són més resilients. Com a contrapartida, no han acabat de desenvolupar del tot el seu esperit de sacrifici. Una generació que és la millor formada, potser no tant quant als coneixements, però sí pel que fa a les seves habilitats, idiomes i tecnologies digitals. Una generació marcada per dues crisis molt recents i acostumada a viure dins de la incertesa i la precarietat. Un jovent que visualitza, per desgràcia, un horitzó on és probable que les seves expectatives siguin pitjors que les de les seves mares i pares.
Les i els nostres joves semblen abocats a afrontar un replantejament i reprogramació de la seva vida. Com a societat, no ens podem permetre perdre a ningú pel camí i consolidar la precarietat. És comprensible que la generació covid sigui pessimista quant al seu futur i que, fins i tot, es plantegi si val la pena “formar-se” i obtenir un títol universitari. Tanmateix, ningú ha de tenir la temptació d’identificar-la amb una generació estigmatitzada o perduda. Ni molt menys, sempre que entre totes i tots siguem capaços de dissenyar i implementar un “nou pacte generacional” que faci possible generar noves oportunitats a una generació molt ben preparada i molt conscienciada.
Un pacte on la universitat ha de jugar un paper cabdal a l’hora de garantir el progrés social, l’equitat i la formació de bons professionals i ciutadans. Una universitat que constitueix no tant sols un gran motor econòmic, sinó també una magnífica incubadora de la cultura de l’emprenedoria. Les nostres universitats públiques, malgrat els seus greus problemes estructurals de finançament, han estat i són un dels grans vectors de desenvolupament del país les darreres dècades. A més, el fet de tenir estudis superiors, tot i que alguns ho puguin dubtar a la situació actual, segueix sent una garantia d’èxit quant a l’accés al mercat laboral.
L’actual pandèmia ens ha demostrat que les universitats, malgrat no ser perfectes, han sabut adaptar-se, en qüestió de dies, a una realitat d’ensenyament en línia que ens ha permès, sense inversions ni directrius clares, salvar els mobles; així com que la generació covid, més enllà de l’avaluació dels resultats del seu aprenentatge, ha estat a l’alçada de les circumstàncies. Tot això no ens ha de fer oblidar, però, que el sistema universitari està molt a prop de col·lapsar; o caure al parany, pretès per alguns responsables polítics, vers la seva privatització encoberta mitjançant la generalització, també a les universitats presencials, del model de la UOC.
Lluny de la comoditat d’alguns equips rectorals que no diuen res o es limiten a remetre al seu personal correus electrònics tant llargs com buits de contingut; hem d’alçar la veu contra aquelles decisions polítiques que impliquen un absolut menyspreu vers el paper que correspon jugar al sistema universitari quant a la vertebració social, la reactivació econòmica i la protecció davant de futures crisis sanitàries. Mentre totes i tots podem anar a les discoteques, podem ocupar tots els seients dels vagons dels trens i, fins i tot, alguns s’han preocupat d’activar els espectacles taurins; la universitat segueix sotmesa a una ínfima presencialitat.
La seguretat de l’alumnat, així com del personal docent i investigador i d’administració i serveis, és prioritària; però ningú pot entendre que els alumnes universitaris puguin gaudir de les discoteques i ocupar el 50% dels casinos i, pel contrari, sigui quasi impossible que puguin defensar presencialment un TFG, un TFM o una tesi doctoral, així com vinguin abocats el proper curs acadèmic a sobreviure amb una docència virtual que té lògica en un període d’excepcionalitat, així com a complement amb la tornada a la normalitat, però que no sembla bona idea consolidar com a regla general formativa.
La generació covid, ni millor ni pitjor que d’altres, sinó diferent, és la generació de present i futur. L’hem de respectar i cuidar-la tant com els diferents governs també haurien de fer amb la universitat, peça clau de l’ecosistema de coneixement i que combina, malgrat necessiti canvis, el millor de la tradició i la modernitat.
