Universitat i context polític

"Necessitem més universitat i menys política partidista dins de les universitats"

El paper de la universitat com a fòrum polític ha tingut sentit en aquells moments històrics on no comptaven amb institucions democràtiques representatives del nostre poble (Govern de la Generalitat i Parlament de Catalunya), no gaudíem del reconeixement democràtic d’un conjunt de partits polítics representatius de les més plurals sensibilitats i, per extensió, els drets de la ciutadania eren inexistents o patien una inacceptable persecució antidemocràtica. Pensem, per exemple, en tot allò que va representar la Caputxinada i el paper que va jugar el Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, que sota la presidència del Dr. Jordi Rubió, amb motiu de la seva assemblea constituent, va dir, alt i clar, que “la Universitat de Barcelona no pot romandre aïllada dels problemes, les aspiracions i les actituds dels homes i dones de la nostra societat”.

Malgrat les mancances democràtiques que encara podem constatar i que s’han fet paleses amb motiu de l’anomenat Procés, el cert és que la situació actual no és del tot comparable amb aquella que les generacions anteriors van viure amb motiu de la dictadura franquista. Sent així, entenem que la universitat no ha de convertir-se, en el moment present, en un fòrum polític actiu, sinó més aviat en un fòrum de coneixement que aporti la visió de la ciència i les humanitats, des del més elemental respecte a la llibertat ideològica, el debat i la solució dels actuals problemes polítics, però també socials i econòmics.

Hauríem de defugir la temptació, si volem preservar la nostra autonomia, de convertir la universitat en un instrument al servei de cap opció política. Això no vol dir, però, que la universitat no hagi de participar en el debat sobre qualsevol tema de rellevància social. El mateix Estatut de la Universitat de Barcelona així ens ho diu en l'article 58.1: “Són competències del Claustre: debatre i aprovar propostes de resolució sobre temes de transcendència social i universitària”.

Convindria tenir present, però, que la universitat, com a administració pública, no és una institució de representació política.  En aquest sentit, fora bo recordar que les pròpies universitats estan dotades d’unitats tècniques que poden ajudar en la interpretació i anàlisi jurídica per evitar l’ús partidista i facilitar la correcta tramitació dels legítims manifestos i acords dels seus òrgans.

Per totes aquestes raons és que creiem que hem de fer possible una universitat lliure, crítica i reivindicativa, però lleial institucionalment. Una universitat compromesa amb la defensa dels drets humans universals, la tolerància, la llibertat ideològica i la democràcia. Una universitat no aïllada dels contextos injustos que l’envolten, però allunyada de les ingerències polítiques. Una universitat que, malgrat no sempre comparteixi, total o parcialment, la motivació d’algunes resolucions judicials, les respecti; la qual cosa no és incompatible amb l’exercici d’aquells recursos judicials que s’entenguin adients.

Unes universitats que davant dels judicis que puguin afectar els i les seves integrants, com és el cas dels síndics de l’1 d’octubre, tot i no caure en el parany de convertir-se en portaveus de l’argumentació de la seva defensa, sí siguin capaces de manifestar el seu suport a aquelles persones, moltes d’elles docents universitaris, que tenen dret a la presumpció d’innocència i han patit i pateixen una situació personal i familiar gens fàcil de gestionar. Aquest suport personal, expressiu d’una humanitat allunyada de la fredor dels algoritmes matemàtics, no és incompatible a tenir molt clar, en paral·lel, que les universitats no hauríem de suggerir la part dispositiva de cap resolució judicial.

 

Necessitem més universitat i menys política partidista dins de les universitats. El discurs de la política universitària ha de centrar-se en els problemes que ens afecten, diàriament, ja sigui quant al compliment de qualitat de les nostres missions o en relació a les persones que formem part de la comunitat universitària. Però que ningú dubti que, si els drets de les ciutadanes i ciutadans són objecte de repressió o vulneració, les universitats tornaran a exercir, com sempre han fet al llarg de la història, el seu paper de garants de les nostres llibertats.

*David Vallespín Pérez és catedràtic de Dret Processal de la Universitat de Barcelona

 

Comentaris