Vaig anar ahir a una reunió de la junta directiva de les editorials universitàries espanyoles i el president ens va fer una proposta que deia que venia impulsada pels alts càrrecs de la política universitària de l’Estat. La proposta consistia en mirar de crear algunes, poques, col•leccions de llibres de recerca universitària en els que col•laboressin diferents universitats i que lluitessin per tenir els estàndards de qualitat que tenen les millors editorials universitàries del món. I em va semblar lògic.
Em va semblar que fins i tot la idea arribava amb una mica de retard. A Espanya hi ha 59 editorials universitàries. Moltes d’aquestes editorials són més aviat serveis de publicacions de les universitats més que no pas editorials tal com les coneixem tots nosaltres. Però parlem d’editorials o de serveis de publicacions que resulta que a l’Estat n’hi ha 59. Encara que no estiguis al cas del món universitari, 59 són moltes pel públic a qui s’adrecen.
Ara del que es tracta és que trobem àmbits de coneixement en els que diferents editorials universitàries puguin col•laborar, que siguem capaços d’engrescar a professors de tota Europa per formar part dels comitès de selecció dels llibres que s’han de publicar i que mirem de trobar l’espai de prestigi per publicar investigacions universitàries fetes a Espanya o arreu d’Europa.
De fet, això mateix que passa amb les editorials universitàries passa també amb les universitats. El mateix debat que es va suscitar en el marc dels llibres universitaris és un debat que hauria d’estar en els caps dels que dirigeixen la política universitària, perquè a les universitats el problema encara és més gros.
Resulta molt difícil poder créixer i plantejar projectes de pes en un món globalitzat si la situació de la que es parteix està excessivament atomitzada. Com es pot entendre que les autoritats catalanes pensin que en algun moment les caixes d’estalvis s’hauran de fusionar per ser més fortes i no ens passa pel cap fer alguna cosa semblant amb les universitats?
Per poder competir amb les millors universitats nord-americanes, els europeus hem d’anar pensant amb estratègies d’integració. I més encara si estem convençuts, com ho estic jo mateix, que els models docents variaran completament en els propers anys i que experiències com les de la UOC seran més aviat la norma que no pas l’excepció. En aquest escenari resulta molt més necessari situar-se mostrant quines són les fortaleses de cada universitat.
Així, per tal de poder competir amb altres universitats del món amb igualtat de condicions, cal que les fusions arribin al món universitari. Es pot tractar de fusions més o menys toves i es pot tractar de multiplicar els vincles en àrees de coneixement o en àrees territorials. Potser d’aquesta manera hi ha un lloc en el mapamundi per una universitat.cat.
