Unitats sagrades i danys col·laterals

"No cal esperar cap moviment del govern espanyol actual, ni de cap govern alternatiu, que no compti amb el vistiplau de les cancelleries europees"

Fa poc he llegit en un diari que Mariano Rajoy acabarà fent respecte a Catalunya el que li digui Angela Merkel. Ignoro la raó per la qual el comentarista pensa que el president del govern espanyol no està fent ja el que li manen des d'Europa, però em sembla que pateix del mal molt estès de creure que Rajoy mira únicament cap a l'horitzó espanyol del 2015. Per raons idèntiques, n'hi ha que veuen l'última iniciativa d'Artur Mas només en clau catalana i espanyola, quan tampoc no se l'entén sense examinar-la en la dimensió estratègica europea. En una paraula: tant Espanya com Catalunya juguen una partida d'escacs dins el tauler europeu, el marc superior de totes les unitats que es faran i es desfaran dins l'actual UE.

Des d'aquest punt de vista, la UE, que funciona com un sistema basculant entre els interessos financers internacionals i els estats nacionals per garantir una navegació més o menys inestable dins la crisi estructural, prioritza la seva pròpia unitat i, conseqüentment, la dels seus membres. Per tant, el govern espanyol, sigui del color que sigui, està obligat a garantir la unitat interior de l'Estat per no posar en risc de trencament la UE; i aquest és el sentit últim de les amenaces, sarcasmes, pujades de to i querelles de l'Estat espanyol contra Catalunya i tot el que s'hi mogui en contra de la unitat superior europea, de la qual Espanya és una sucursal a la península Ibèrica. Això no vol pas dir que el PP no faci càlculs electorals interns a costa de la "qüestió catalana", però també ho fan el PSOE, Podemos, i tutti quanti, perquè, si volen governar, han de posar la sagrada unitat espanyola al servei de la sagrada unitat europea posada al servei dels sagrats interessos del capital financer internacional o global; de manera que no cal esperar cap moviment del govern espanyol actual, ni de cap govern alternatiu, que no compti amb el vistiplau de les cancelleries europees. (El tema del deute, per exemple, ja està fent recular Podemos cap a postures d'acceptació de l'actual lògica supremacista alemanya en clau econòmica: els del Sud, a pagar i callar. En cas contrari, la imposició d'un govern tecnocràtic per Europa sempre és l'espasa de Dàmocles que penja sobre el cap de l'Estat espanyol a fi que no tartamudegi.)

Fins aquí, tot sona a tòpic mil vegades repetit, però la seva assumpció, en termes polítics, condueix necessàriament a no esperar cap iniciativa autònoma espanyola respecte a Catalunya: d'aquí tots els esgarips dels promotors de la ja finida "tercera via", subordinats a que la bona o mala voluntat dels polítics espanyols oferís una sortida a l'impasse en què es troba la vella classe dirigent catalana i els seus agents, amenaçats de desaparició per culpa de la paràlisi de l'Estat espanyol. Una paràlisi escenificada en el fet que la política del govern Rajoy només està a l'espera d'una ensopegada del govern de la Generalitat per demostrar a Europa que Catalunya és de mena inepta, o que està massa dividida, o que està massa unida, o que no podrà pagar el deute... La maniobra estratègica d'Artur Mas consisteix a neutralitzar aquesta estratègia espanyola demostrant a Europa tot el contrari, o sigui la formalitat dels seus plans per a un nou Estat, dins els quals la unitat interna –escenificada en la demanda d'una llista unitària per presentar el seu triomf com una exhibició de voluntat nacional— seria una garantia de respecte a l'actual unitat europea i la seva política econòmica.

Des d'aquest punt de vista, la pressió de Mas sobre el conjunt de la societat té, en primer lloc, una dimensió catalana, encaminada a mantenir Convergència com a representant dels nous interessos dominants; en té una segona d'espanyola, que obligaria el govern de l'Estat a mantenir-se a la defensiva; i en té una d'europea, per mostrar que els dirigents catalans són tan seriosos o més que els espanyols a l'hora de complir amb els compromisos adquirits. Qui, i en nom i representació de qui, ha adquirit aquests compromisos, que hipotequen el futur de tota l'Europa mediterrània; i qui està pagant i seguirà pagant les destrosses irreversibles, produïdes en el teixit social i nacional per aquells compromisos, és cosa que hauran d'examinar amb molta cura els convidats a participar en la llista unitària promoguda per la variable presidencial(ista) del procés independentista que ara senyoreja l'opinió pública.

 
 

Comentaris