Unitats impracticables

"Les darreres eleccions europees han evidenciat, a Espanya i a Catalunya, que hi ha una nova esquerra que pugna per traure cresta, una esquerra radical"

La política catalana viu dos moviments de convergència paral·lels i disjuntius. D'un costat, ideològic. De l'altre, nacional. Les darreres eleccions europees han evidenciat, a Espanya i a Catalunya, que hi ha una nova esquerra que pugna per traure cresta, una esquerra radical, covada entre els moviments antisistema i els indignats i en les plataformes socials que se n'han desprès. A Espanya aquesta esquerra es diu Podemos i queda completada amb unes altres opcions territorials. Juntament amb Izquierda Unida, que també s'eleva, pretén disputar l'hegemonia de què fins ara gaudia el PSOE. És una alternativa, doncs, des de l'esquerra, al bipartidisme espanyol. Té líder, té força, té una certa credibilitat i té també dos defectes. El primer és la improvisació. Ha nascut massa ràpid i manca d'arrelament municipal. Quantes llistes seran capaços de presentar en les pròximes eleccions municipals? El segon és la fragmentació. Ha de compartir espai vital amb la mateixa Izquierda Unida i una pila d'opcions territorials moltes de les quals es justifiquen per elles mateixes per fets diferencials que cal considerar.

A Catalunya aquesta esquerra emergent es diu també Podem, però ací la competència és molt més concorreguda i efectiva. De la CUP al Procés Constituent. D'Ada Colau a Joan Ignasi Elena. Hi ha molta "nova esquerra" catalana. La diversificació de l'oferta pot esmicolar-ne el vot en mil i una opcions. Els matisos solen ser importantíssims –determinants per als qui els exhibeixen–, i els resultats finals se'n poden ressentir molt. A més, a Catalunya l'esquerra "vella" a abatre no només el PSC, que cau en picat, sinó una opció "tradicional" però encara efectiva i ens ascens que es diu Esquerra Republicana.

El primer moviment "convergent", doncs, és ideològic. S'assaja més que enlloc a la ciutat de Barcelona i s'articula a l'entorn de l'exlíder de la Plataforma dels Afectats per la Hipoteca. Ha estat Ada Colau qui ha llançat una crida pública per aplegar totes les opcions més enllà del PSC i Esquerra Republicana a la ciutat de Barcelona. Les reaccions immediates han estat un gran entusiasme en molts sectors i alhora un replegament preventiu en alguna de les forces cridades a la unitat. És el cas de la CUP. Els seus dirigents han respost a la lletra de convit d'Ada Colau adduint que ells no s'hi poden sumar amb una força " integrada dins el sistema" com és Iniciativa. Com si volgués donar-los la raó, la mateixa Colau ha disparat una sèrie de twitts aquests dies contra Lluís Tejedor, dirigent d'Iniciativa i alcalde del Prat de Llobregat implicat en el cas de les dietes de la Federació Catalana de Municipis. Ada Colau li ha retret mantenir-se en el càrrec trenta anys, cobrar un sou anual de 100.000 euros i tenir la barra de justificar unes dietes extres que en sumen 12.000 més. "Tan cara és la vida al Prat?", es demana l'exportaveu de la Plataforma. Tot això fa preveure que el procés de convergència que lidera Ada Colau acabarà sent impracticable almenys en l'ambició inicial amb què l'ha proposat. Com en el cas d'Espanya, els matisos són importants. I més encara si aquests "matisos" defineixen una "nova" manera de fer política d'esquerra contra una de "vella", integrada des de la Transició dins el sistema que es qüestiona.
El segon moviment "convergent" és nacional. N'explicava la necessitat Vicenç Villatoro en un article que va publicar dimecres passat al diari Ara. Segons Villatoro, si la consulta no es pot fer, caldrà anar a unes eleccions de caràcter plebiscitari. Unes eleccions que només seran plebiscitàries i no convencionals si les opcions independentistes són capaces d'articular una candidatura unitària. Aquesta "anomalia" dotaria la convocatòria i la situació d'un caràcter extraordinari, necessari si no es vol que tot sigui ordinari a més no poder. És a dir, l'electorat ha d'entendre que vota entre independència i unionisme. I això només serà possible si almenys un dels dos blocs queda del tot definit i unit amb aquest propòsit clar i que dirà.

Aquesta proposta, que Convergència Democràtica ha començat a insinuar amb força, hauria d'aplegar la mateixa Convergència, Esquerra Republicana, els sectors independentistes d'Iniciativa i la CUP. Ofereix la virtut necessària de convertir unes eleccions convencionals en plebiscitàries, sí, però hauria de superar grans inconvenients. Els primer són els "matisos" ideològics determinants. Tant la CUP com Iniciativa tenen un fort sentit de classe, que, sovint, de manera indissimulada, esdevé odi de classe contra Convergència. No és gaire temerari afirmar que aquestes dues opcions rebutjaran qualsevol proposta d'Artur Mas. Com ha fet la CUP amb la d'Ada Colau. Hi ha molta gent que no ho entén, que s'indigna perquè demana que la independència sigui "prioritària" contra qualsevol altra reivindicació o punyeta. Hi tenen tot el dret. El mateix que sembla assistir la CUP i Iniciativa per considerar que, de prioritats, n'hi ha dues, l'una nacional i l'altra ideològica. I que totes dues són essencials.

Descartades la CUP i la part més sobiranista d'Iniciativa, queden Convergència i Esquerra. Els dirigents de Convergència Democràtica ja han fet el pas. Consideren sacrificables les pròpies sigles, el propi partit, a canvi d'entrar en una dinàmica que porti el país cap a la independència. Demanen una política realment "nova" perquè canviarà les coses i el país. Almenys així ho defensen i ho proclamen en privat. I Esquerra? Allà hi ha més desconfiança, més susceptibilitats, invocacions encara a "liderar el procés" i que sigui Oriol Junqueras qui ho faci. Sembla que les coses que s'hi poden perdre són més importants que les coses que s'hi poden guanyar. Costarà convèncer Esquerra. I encara que així sigui, n'hi haurà prou amb tots dos partits per definir un bloc independentista i convertir les pròximes eleccions al Parlament en plebiscitàries? Aquesta unitat, ai!, també sembla poc practicable.

 
 

Comentaris