La unitat independentista és una quimera

"Els dos partits independentistes majoritaris, socis al govern, van treure conclusions oposades de l'experiència de l'1-O"

L'1-O va ser resultat de la unitat del moviment independentista a nivell popular; no de la unitat dels partits polítics. I fou un resultat magnífic. L'acte de constitució concreta, real, tangible, de la voluntat majoritària i unitària d'independència sota condicions de repressió extrema. La constitució material viva s'imposà sobre la constitució formal zombi de 1978. S'obria un horitzó d'esperances amb un mandat exprés als polítics de fer la DUI.

Una vegada més es comprovava la veritat secular: que la unió fa la força. Quan entres en la batalla amb les teves forces unides pots guanyar o perdre; si entres desunit, el més probable és que perdis. Els dos partits independentistes majoritaris, socis al govern, van treure conclusions oposades de l'experiència de l'1-O. Per l'independentisme burgès, la data és la legitimació popular del projecte independentista, i conté un mandat per tal de proclamar la DUI tots plegats, mantenint la unitat. Cal, doncs, continuar pel camí de la independència sense cercar d’altres  alternatives.

Per l'independentisme d'esquerres, l'1-O és una data venerable que ja té el seu lloc a la història. És passat. Vivim una nova època amb un gobierno espanyol d'esquerres amb el qual es pot dialogar i una preponderància de l'independentisme d'esquerres disposat a fer-ho fins a on calgui. No es tracta d'oblidar l'1-O, els déus no ho permetin, però sí de relativitzar el seu abast. És clar que hi ha un mandat d'independència, però sense termini, oi? Entre el maximalisme màgic de la independència aquí i ara i el retrocés a l'edat mitjana de la mà dels esquadristi de VOX, ER ha descobert un ampli espai de diàleg gràcies a la "política"; és a dir, el tripijoc dels pispes. No té cap sentit subordinar la política avui a un boirós mandat del passat. Siguem realistes. Demanem el possible. La butxaca; no la quimera.

La realitat d'aquests dos anys i mig des de l'1-O ha sigut fil per randa el guió republicà. Cadascú a la seva bola i, de vegades, atacs d'un d'ells, sovint ER, que manté una actitud molt negativa davant JxC sense condigna resposta. Resultat al final de la festa: la independència se'n va a n’orris.

L'independentisme burgès, el que inspira veritable por a l'oligarquia espanyola (i no el de la revetlla d'ER) segueix religiosament el cant pla de la monòdia unitària. Amb el mal resultat que es pot veure ara, quan el nombre d'organitzacions independentistes s'acosta al de la sorra dels mars. Fa uns dies, el MHP Puigdemont, com un Sant Joan al desert, tornava a recordar el que tothom sap: que sense unitat, no hi haurà independència.

L'independentisme d'esquerres, en canvi, no vol ni sentir-ne parlar i no perd temps en refinar els seus arguments. El MHVP Aragonès rebutja l'unitarisme perquè no es correspon amb la diversitat i pluralisme de la societat catalana. Profunda idea de la qual es dedueix que la societat escocesa, amb un únic partit independentista, és un bloc granític de ciutadans tots exactament iguals, clonats. Caram!

 

La proposta plantejada pel MHP Puigdemont de suspendre les militàncies als partits per substituir-les amb la militància per a Catalunya és excepcional i, per això mateix, transitòria, donec perficiam. El president Puigdemont no parla gaire. De vegades, els seus partidaris es tornen neguitosos. Però quan parla, tothom escolta i pren posicions. La proposta és de pur sentit comú que ER, en la seva dinàmica partidista, no pot acceptar perquè navega en el vaixell de l'hegemonia amb vent favorable cap a la insignificança a Catalunya, com ja ho és ara a Madrid. Insignificança que serà evident un cop hagi perdut les pròximes eleccions i es vegi obligada a tancar l'aparell de propaganda i censura que té als mitjans públics de comunicació.

Es faci o no una suspensió, es posin o no entre parèntesis fenomenològics les militàncies, la proposta apunta a la creació d'una llista de país. El trencadís dels partits a Catalunya no té recomposició possible. Els partits no faran mai una llista unitària o conjunta, encara que tinguin munts de militants en situació d'excedència i cercant feina.

No hi ha altra alternativa que constituir una llista de país oberta a tothom amb l'únic objectiu de proclamar o implementar o reactivar (no és cosa de barallar-se ara per aquestes menudalles) la DUI. Després, la paraula la tindrà el Parlament com a òrgan de representació sobirana de la República Catalana.

 

Comentaris