Parlant clar, el debat sobre la unilateralitat és estúpid perquè en el mateix moment en què desaparegui aquesta opció l’Estat deixa de tenir cap incentiu per negociar res. De fet, a hores d’ara, l’únic risc que inquieta a Madrid és quina pot ser la reacció de la societat catalana a unes sentències de culpabilitat i llargs anys de presó. Si els poders de l’Estat pensessin que poden represaliar tant com vulguin amb zero risc de desbordament, no es plantejaria res que no fos repressió. El PSOE tampoc.
Ara bé, fins i tot amb el temor del momentum de les sentències, costa de creure que Pedro Sánchez vulgui oferir res de substancial als negociadors catalans, i menys encara al final d’una legislatura. Els socialistes espanyols consideren -de fet, ho han cregut sempre- que el catalanisme polític (ara independentisme, però tant se val) sempre es veurà obligat a col·laborar amb ells perquè l’alternativa, invariablement, passa per la dreta visigòtica espanyola. L’oferta, per ara, es redueix a no tornar a aplicar el 155.
Així les coses, l’única sortida viable de l’independentisme és tancar una estratègia conjunta de cara a les sentències i comprometre’s davant la societat a acomplir-la. En aquest sentit, que s’aprovin o no els pressupostos de l’Estat és el de menys perquè la no acceptació del veredicte del Tribunal Suprem ja és, de facto, una desobediència unilateral. Tots els actors -partits, entitats i agents institucionals- han de ser honestos i transparents. Hem de saber què proposen per al dia de les sentències.
