Aquestes són dues de les paraules més repetides del suposat procés independentista. La intenció és clara: mantenir eternament la pastanaga per continuar ocupant càrrecs i cobrar les subvencions electorals que són la menjadora de la partitocràcia. Com?
Les crides a la unitat són una falsa i cínica voluntat de col.laboració que només pretén minimitzar la possible davallada electoral del món ex convergent. Estan disposats a qualsevol cosa. Fins i tot a protagonitzar imatges ridícules i infantils com veure els dirigents de la nova Crida amb cartellets on posa “unitat”. Deu ser la primera vegada en la història de la política universal que un partit, el dia del seu naixement, demana la unitat amb un altre. Però saber discernir aquestes coses queden lluny dels cervells puerils que són incapaços de veure-hi més enllà d’una nòmina oficial.
Ben mirat, però, millor que no hi hagi cap mena d’unitat entre tots ells. Si cadascun per separat ens han portat a aquest desori actual, no vull ni pensar on ens podrien dur si uneixen les seves forces i tota la seva substància grisa. Si fos per mi, exigiria la prohibició d’aquesta unitat per preservar la salut mental col.lectiva dels catalans. No fos cas que acabéssim caçant mosques per obra i gràcia de les ocurrències de la classe política processista.
La desgràcia més gran que es deriva de no tenir independència política és que se’ns ha atrofiat el sentit de la direcció política després de centúries d’exercir només el paper del manat. Per això, la màxima aspiració de protesta del que sempre ha hagut de creure és no voler fer-ho. Llavors, ens diuen que la desobediència és la carta guanyadora, quan en realitat és la impotència del que ni pot ni sap manar.
Volen fomentar una hipotètica desobediència que cap càrrec polític ha exercit. Després de les presons preventives, qualsevol requeriment de la judicatura espanyola té uns efectes terapèutics en les files d’Esquerra o JxC. Tothom obeeix i ningú es mofa dels requeriments dels tribunals. Fins i tot la CUP va creure com a nen de pàrvul quan Espanya va imposar unes eleccions sota el 155. Si són incapaços de boicotejar unes simples eleccions, què diantre han de combatre tots plegats?
Aquest procés polític anomenat “independentista” s’anirà alimentant de conceptes buits de contingut. El parlar clar i català cada dia més va quedant com una relíquia del passat. Els discursos recaragolats, porucs i que miren de quedar bé amb tothom són el pa nostre de cada dia. Cada vegada són més similars als que feia aquell còmic mexicà que es va immortalitzar amb el nom de Cantinflas, que parlava molt però sense dir res realment. El parlar “cantiflesc” es caracteritzava per utilitzar paraules que res tenien a veure amb el context de la discussió i el seu protagonista deixava descol.locats als seus interlocutors. Més o menys igual com quedem els catalans quan escoltem als suposats dirigents independentistes. Però, a diferència, d’en Cantinflas no fan cap mena de gràcia.
