Unitat, fermesa, intel·ligència i moral de victòria

"És cert que encara no som un Estat, però ho serem. Ho serem. No en tinguem cap dubte"

Vivim dies convulsos, d'una intensitat política excepcional, i és normal que l'independentisme es faci un munt de preguntes. Els esdeveniments es precipiten l'un darrere l'altre en qüestió d'hores i es passa de la certesa al dubte o de l'afirmació a l'interrogant en qüestió de minuts. La resposta, tanmateix, ha de ser la temperància. És cert que encara no som un Estat, però ho serem. Ho serem. No en tinguem cap dubte. Ens cal, això sí, unitat, fermesa, intel·ligència i moral de victòria.

 

UNITAT: La unitat és un element imprescindible en tota empresa humana. Tant hi fa que es tracti d'un equip de futbol, d'un col·lectiu social o d'una col·lectivitat nacional. Cap projecte, per noble que sigui, no pot reeixir sense la unitat d'acció dels seus membres. Això no vol pas dir que no hi pugui haver debat intern sobre les estratègies a seguir, naturalment que sí, però a porta tancada, mai en forma de safareig. El safareig porta al descoratjament, el descoratjament a la divisió, i la divisió afavoreix l'enemic. Ja fa molt de temps que l'Estat espanyol frisa perquè l'independentisme s'emboliqui en lluites caïnites que avortin la independència de Catalunya. Està en joc la nostra llibertat, i això exigeix que cada lluitador s'empassi la seva ració de gripaus. El compte de resultats es fa al final de trajecte, no abans d'arribar-hi.

 

FERMESA: En tota lluita, per pacífica que sigui –com la catalana–, hi ha moments de dubte, de recel, d'indecisió, moments en què apareix la malfiança i s'obre la capsa dels retrets: "Traïdor, inepte, mentider... Jo en sé més que tu, nosaltres som més autèntics que vosaltres..." Són moments molt desaconsellables, perquè resulten profundament autodestructius. En l'esport, per exemple, veiem tot sovint com la mala maror d'un vestuari esdevé nefasta al terreny de joc i com els retrets entre companys, en el decurs dels partits, aboquen l'equip a un final de lliga desastrós. El conflicte entre Catalunya i Espanya no és un conflicte entre iguals, això és obvi; és un conflicte entre una vella nació d'Europa, que sap que sense la condició d'Estat està abocada a desaparèixer, i un Estat absolutista i supremacista, que frisa per aquesta desaparició. Tanmateix Espanya no ha pogut anorrear Catalunya. Tot i els poders i les clavegueres de l'Estat, tot i les partides milionàries, tot i les amenaces, les calúmnies i els muntatges periodístics, tot i els tribunals, els serveis secrets, el desplegament armamentístic, la violació de correspondència, la persecució de la llibertat d'expressió, la criminalització del Parlament, l'empresonament de persones innocents i la violència salvatge contra el poble català a les portes i a l'interior dels col·legis electorals, Espanya no ha pogut sotmetre Catalunya. No ha pogut! Ni tan sols, servint-se de tota aquesta barbàrie, va ser capaç d'impedir el Referèndum i de trobar les urnes i les paperetes. Quin fracàs més espectacular i humiliant. D'aquí ve la seva ràbia. La mateixa ràbia del gegant vençut públicament per un infant. Fermesa, amics. Vivim en un món tecnològic, però encara no és possible que un poble esdevingui independent des del sofà prement tan sols la 'i' d'independència en el comandament a distància. Encara cal esmerçar esforços i canalitzar molta energia en la lluita per aconseguir-ho. I ho estem aconseguint. Per més que no ens ho sembli, ho estem aconseguint. Altrament, quin sentit tindria tot aquest desplegament espanyol de catalanofòbia, de multes milionàries, d'inhabilitacions, de criminalitzacions, d'empresonaments i de violència desfermada? Fermesa, amics. La llibertat és al cap dels dits.

 

INTEL·LIGÈNCIA: Diuen els experts en afers internacionals que tots els conflictes polítics acaben sempre, tard o d'hora, en una taula de negociació. I és cert. No hi ha cap més alternativa; més enllà de la violència, és clar. Per això, per més que l'Estat espanyol intenta provocar-la per poder emprar la coartada terrorista, Catalunya rebutja la violència i no està disposada a picar l'ham. Ni tan sols després dels més de mil catalans que van ser ferits l'1 d'octubre pels cossos paramilitars espanyols. D'aquesta resposta nostra, se'n diu intel·ligència. Això és el que ens fa tan forts. Deixem, doncs, que Espanya es fabriqui miratges de si mateixa en forma de desfilades militars i exhibició de canons, avions i tancs –ho necessita per reafirmar-se, perquè és així com entén la vida–, i felicitem-nos, mentrestant, de tenir l'arma més poderosa que existeix: la gent.

 

 

MORAL DE VICTÒRIA: L'Estat espanyol sap perfectament que la independència de Catalunya és inevitable. Del tot inevitable. S'indigna, s'enrabia, s'enfila com una carbassera, però sap que no hi pot fer res. De fet, és justament per això que s'indigna, s'enrabia i s'enfila com una carbassera, i el decret d'empresonament dels membres del govern de Catalunya, talment com ho hauria fet el Règim matriu de l'actual, és la més espectacular mostra de derrota i desesperació. Fidel a les seves essències supremacistes, l'Estat espanyol substitueix la manca d'arguments amb l'ús de la força sense adonar-se que aquesta última és la més nítida expressió d'impotència de tot dominador. Com diu el test de l'ànec: si camina com un ànec, neda com un ànec i fa quac-quac com un ànec, aleshores, no hi ha dubte, és un ànec. Doncs bé, si un Estat legisla com el feixisme, empresona com el feixisme i viola els drets humans com el feixisme, aleshores, no hi ha dubte, és feixisme. Per tant, paciència amics. És veritat que el que està fent és d'una gravetat extrema, però ha quedat atrapat en la seva pròpia ratera i en un futur immediat, quan siguem lliures, ens adonarem que va ser així com l'Estat espanyol va teixir la nostra victòria.

 

Comentaris

No hi ha comentaris. T'animes?