La frase “la Constitució no és un fàrmac contra el virus”, la va pronunciar ara fa uns dies el president Torra davant la reacció nacionalista que ha tingut i que té ara mateix l’Estat espanyol arran de l’avenç del coronavirus. És una frase esplèndida que passarà a la història perquè en només nou paraules despulla de dalt a baix la vergonyosa utilització que fa l’estat espanyol d’una pandèmia per dur a terme una campanya d’afirmació nacionalista.
N’hi ha prou de posar a prova l’Estat espanyol, ja sigui en l’àmbit polític o en el de la salut, perquè tot el maquillatge del 1978 salti pels aires i apareguin les seves essències totalitàries. El paroxisme dictatorial contra el procés català n’és una mostra fefaent. Però el coronavirus l’ha empès a fer a Catalunya allò que no havia gosat fer amb el 155, que és, en nom de l’Estado-Nación, retirar-li competències, desplegar-hi l’exèrcit i arrabassar-li el comandament dels Mossos d’Esquadra i de les policies municipals per tal de deixar clar qui n’és el propietari.
El dogmatisme de l’Estat espanyol es va sentir humiliat el 2017 per dos fets determinants. D’una banda, per la imatge d’Estat que Catalunya va oferir al món amb la brillant gestió dels atemptats de Barcelona i Cambrils –l’Estat continua encobrint la connexió entre el suposat cervell dels atemptats i el CNI-; de l’altra, per la celebració del referèndum de l’U d’Octubre. Com en els vodevils, en què la muller fa el salt al marit davant dels seus nassos, també Catalunya va passejar les urnes davant dels nassos del CNI, de la Guàrdia Civil i de la policia espanyola sense que fossin capaços de trobar-ne ni una. I, per si fos poc, també va ser davant dels seus nassos que el president Puigdemont va marxar a l’exili amb gravíssimes conseqüències per a Espanya, entre les quals l’actual descrèdit internacional de la seva justícia. Només cal veure els 33,3 milions d’euros que el setembre de 2019 l’Estat va destinar a una campanya de rentat de cara. Està convençut que la democràcia es demostra posant anuncis als diaris, comprant mariatxis i omplint les panxes dels ambaixadors. Però són diners llençats, perquè la seva praxi política tira per terra tot l’aparell propagandístic i, com Sísif, està condemnat a començar de nou cada dia des del principi.
Els discursos de propaganda nacionalista de Pedro Sánchez, aquests dies, en són una mostra. Sánchez és un home capaç de parlar hores i hores sense dir absolutament res. Res de res. El 18 de març va repetir les paraules “Espanya”, “espanyol” i “nació” fins a 24 vegades. I una dotzena més, “Estat” i “Constitució”. I quan se li va preguntar –com se li va preguntar de nou el dia 22– per què no fa cas del president Torra i de les autoritats sanitàries catalanes, que des del dia 13 li demanen l’immediat confinament de Catalunya per evitar la circulació de treballadors autònoms i de tots els assalariats que se senten amenaçats per l’empresa, es va fer l’orni i, amb un gest de la boca que el va trair, va repetir el seu eixorc i vacu comodí: “La malaltia no entén d’ideologies”. Talment com si el confinament de Catalunya fos una qüestió ideològica i no pas una necessitat vital per salvar vides humanes. Aquesta actitud de Sánchez va deixar al descobert fins a quin extrem el govern espanyol ha fet del coronavirus una qüestió ideològica i fastigosament nacionalista. Des de la seva mentalitat dictatorial, l’Estat creu que cedir al confinament de Catalunya equivaldria a mostrar-la davant del món com una nació diferenciada d’Espanya (!). En altres paraules, la unitat d’Espanya passa per damunt de les vides humanes catalanes. Què hi ha més reprovable?
Caldrà, per tant, que, arribat el moment, el govern català responsabilitzi el govern espanyol i el seu comitè d’emergència –que segons l’epidemiòleg Oriol Mitjà, hauria d’haver dimitit pels errors comesos–, de les gravíssimes conseqüències que el menyspreu a Catalunya té i tindrà, tant en persones infectades com en morts. Sense oblidar la requisa de material sanitari a empreses, farmàcies i comandes catalanes tot deixant desproveïts hospitals, com ara els de Manresa o Granollers. Al de Granollers, el personal va rodar un vídeo per denunciar que han hagut de fer-se bates mèdiques amb bosses d’escombraries! I és que el despropòsit arriba al punt que el material requisat que va a Madrid, i del qual només arriben fraccions, fa dos viatges: un cap a Madrid, i un altre de retorn a Catalunya. Dos viatges! I tot, a més, a punta de tricorni, sense consultar-ho amb el govern català.
“Menys desinfeccions i més tancar port, aeroport i vies fèrries”, exigia la Generalitat, per la senzilla raó que no té cap sentit desinfectar havent-hi moviment constant de gent. I el president Torra preguntava: “Com pot ser que desinfectin l’aeroport i que hi continuïn arribant avions?” No és desinfectant sense parar un mateix espai, com s’evita la propagació del virus, és impedint-hi la circulació de persones perquè no calgui desinfectar. És de pur sentit comú. Però demanar racionalitat a l’Estat espanyol és demanar la lluna en un cove. Només cal veure els exabruptes que, com a resposta, ha rebut el president Torra per part del govern espanyol a través dels seus ministres, Salvador Illa (Sanitat), Margarita Robles (Defensa), Grande-Marlaska (Interior), i Arantxa González Laya (Afers Exteriors). Li han dit “mentider”, cosa que significa dir mentiders als hospitals catalans i a les autoritats sanitàries catalanes. I com que l’Estat no té arguments que justifiquin els despropòsits que està cometent, ha optat per titllar el president Torra de “deslleial”. Segons el govern espanyol, el president Torra hauria d’estar-se calladet en un racó de casa mirant com ells fan i desfan a casa nostra, perquè ells i només ells, a diferència de nosaltres, que som estúpids ignorants, tenen dret a decidir sobre la nostra vida.
Mentrestant, Baviera i Califòrnia, per exemple, s’han declarat zones confinades i els seus governs, en bona lògica, n’han segellat els accessos. Però si Baviera i Califòrnia fossin possessions espanyoles no podrien fer el que han fet. I, pel mateix motiu, el seu material sanitari hauria estat requisat, fragmentat i enviat a punta de tricorni a Berlín i a Washington, respectivament, per tal que, tot seguit, aquest mateix material, ara des de Berlín i Washington, retornés a Baviera i a Califòrnia (!). Parem atenció en la raó que ha donat Pedro Sánchez, l’home que diu que “això no va d’ideologies ni de fronteres”, per lluitar contra el coronavirus. La va donar el diumenge 22 de març: “Quedar-se a casa és un exemple de patriotisme”. Tot un retrat. La pregunta és: quants catalans s’han d’infectar o han de morir encara, víctimes del coronavirus, en nom de la “Sagrada Unidad de España”?
