L’independentisme institucional va creuar el seu particular i maleit Rubicó cometent l’error de fer president Pedro Sánchez i així, condemnar a les catacumbes el govern popular de Rajoy que tants independentistes havia creat i consolidat. Amb semblant decisió s’iniciava el procés, un altre però d’efectiu en aquest cas, de blanqueig del Partit Socialista amb conseqüències cada cop més negatives per l’independentisme. Aquest partit, el més jacobí, implicat com el que més en la colla del 155 i en la guerra bruta de l’Estat a Catalunya, començava a ser presentat des de l’independentisme com l’opció pragmàtica, la marca blanca, per superar el conflicte i el més important, assolir la llibertat dels presos polítics per mitjà d’indult o canvi legislatiu. En tota aquest melodrama de nom procés si una cosa hem comprovat és la manca o incapacitat, per part dels líders independentistes, de sentit de l’estratègia i noció de poder. I a hores d’ara, així seguim amb noves cares i les mateixes polítiques erràtiques de sempre. No és que els perdi l’estètica és que no hi ha intel·ligència i ben sovint aquests dirigents malmenen llur dignitat i la dels seus votants abandonant els compromisos més solemnes.
Si del que es tractava era de fer la independència, cosa que molts catalans creien i encara creuen, no sembla la millor estratègia salvar-li la pell a l’Estat amb qui t’estàs esbatussant i que tants esforços, legals i clandestins, dedica a la derrota independentista. És com si els bàltics independentistes haguessin advocat per una democratització i regeneració de l’antiga Unió Soviètica per mor d’una sort de solidaritat envers els seus “germans” de les diferents nacionalitats soviètiques. L’independentisme no ha de col·laborar a rentar la cara a l’estat que ens denigra, cosa que inconscientment el republicanisme fa; l’independentisme ha de tenir un pla d’emancipació polític i institucional, un fet que com hem vist, ha brillat per la seva completa absència.
Tot plegat explica els pactes “contra-natura” a municipis d’arreu del territori, on no s’aplica amb rotunditat la tantes vegades esmentada “unitat independentista”. El darrer pacte a la Diputació de Barcelona no deixa de ser un exemple més, el més amarg tal vegada, de decepció i deserció dels partits independentistes – ERC i Junts/Pdecat – envers els seus votants. No era això, deia Ortega i Gasset lamentant el fracàs de la II República i nosaltres hauríem de fer el mateix amb uns polítics que tracten a la ciutadania com a simples ovelles acrítiques però necessàries pel seu reclam pecuniari. D’aquí quatre anys ja se n’hauran oblidat, ens diuen els dirigents més cínics però, possiblement, també més realistes. I és que aquest, no ho oblidem, és el país mesell i indolent que tenim i que confon la llàgrima pels presos, exiliats i famílies amb l’assoliment de l’Estat català, i que per postres s’ocupa de regenerar Espanya abans de fer la independència. Tot plegat molt ridícul i molt innecessari.
I ara què més vindrà per part de partits i dirigents molts ens sentim temptats a interrogar-nos: Una vaga indefinida, òbviament dita de país que ja no vol dir res, per aturar l’economia catalana i així ajudar als nostres principals competidors? Reclamar un nou horitzó de pacte –més aviat miratge- amb l’Estat per fer un referèndum com a Escòcia, com si fóssim enlloc d’Espanya al Regne Unit? Dubto molt que cap de les frívoles i banals respostes que els nostres líders ens proposaran per fer front a les sentències facin tremolar a cap de les instàncies d’un Estat com l’espanyol avui més fort que no pas ahir. Fent president Sánchez, tornem a l’inici, varen ressuscitar políticament no només el PSOE, també el senyor Josep Borrell. De ben segur que aquest home com a “ministre d’exteriors de la UE” es dedicarà a cercar un encaix satisfactori per la “seva estimada Catalunya”. Fent president Sánchez va ser com el joc de la ruleta russa on la bala no es queda quieta i passa el que no volien els protagonistes de la decisió que passés. Els catalans tot sovint oblidem que, el PSOE i el PSC en particular, els fan jugar el paper del “poli” bo. Si no m’erro tan el bo com el dolent, tots dos són policies i al servei de la mateixa causa. Seguim empassegant amb la mateixa pedra i fa temps que sospito que no es tracta d’un error.
