Ho he tornat a sentir dir! Feia temps que no ho sentia. Però en la meva joventut va ser un clàssic. Com els tòpics, els teus escèptics interlocutors, repetien com els lloros la consigna: la independència no és possible ARA, perquè ARA, la tendència és unir-se. De res no servia dir que en el segle XX han aparegut més Estats nous que en tota la història, i de res no servia parlar de llibertat, de democràcia i de la sobirania dels pobles per sobre de la dels sobirans (polítics, econòmics o d’herència de sang). Tant se val: els que s’esborronen per una Espanya “desunida”, diuen que la tendència és la unió. Cap Estat ha variat les seves fronteres si no ha estat impulsada pels pobles que constrenyen. Cap Estat ha deixat de repetir allò de la “sobirania nacional”, però, noi, quan tu parles de la “teva” sobirania nacional sembla que porten cigrons a les sabates -com els antics pelegrins a llocs sagrats-: la seva sí que val, la teva no val un borrall; encara pitjor, la teva és desestabilitzadora, il•lusòria i ridícula. I a més, som (diuen) quatre gats. Tot i això ens prohibeixen un referèndum.
I no sols això, si et veuen armat d’arguments (altres armes , no les tenim: ni les volem) t’asseguren que som meitat i meitat i que una meitat no pot imposar res a l’altra. Aquesta sí que és bona. Espanya ha practicat des de la monarquia d’Alfons XIIè l’alternança de partits, tot esgrimint que hi ha dues opcions només, i qui tingui un petit marge superior doncs governa i l’altre es fot. I això han fet altres països. Però ai, Catalunya! Si ets meitat i meitat, la teva obligació és sotmetre la teva meitat a la meitat dels altres, perquè la teva meitat és “menys” meitat. Literal.
Ara bé: per què diuen que som meitat i meitat? Creuen de debò que els castellanoparlants són tots espanyolistes? O que hi ha mitja Catalunya que se sent espanyola en exclusiva? Jo miro els fets. I els fets són els vots, lliurement emesos. I veig que els espanyolistes són minoria, fins i tot una ridícula minoria. Que la majoria se senten alhora espanyols i catalans? Bé, doncs en cas d’independència, cap on es decantarien? Jo no en tinc cap dubte. I les consultes populars que hem anat fent remarquen aquest fet.
Ara bé, doneu-los un micròfon i pregunteu-los-hi. Et diran que “és hora d’unions i no de divisions”. Però aplaudeixen la independència de qualsevol altre país. Excepte Catalunya. Per por? Per prudència? O senzillament per covardia?
