Unamuno i Maragall al 'mercadillo'

"Des de fa un segle: ja podem intentar vendre propostes, diàleg i arengades, que aquí l'únic que es ven i es compra són mentides inventades"

"Vamos, señora, que se me las quitan de las manos...". Dies de mercadillo i sol y sombra. Ves, volia fer-se ric el perla. Que diu que hi ha un paio que ha patentat l'estelada. Mare de Déu de l'Aigua del Carme i del Safareig. Així pretenen aturar-ho tot. Cobrant impost revolucionari-falsari per estelada. Extermini de bandera, liquidació del problema separatista. Moments d'al·lucinació de mercadillo dins d'un pot d'olives a granel amb cogombre LSD. Però la cosa té més suc que una banderilla panxarruda. Darrere de tot sempre hi ha una filosofia. Aquí és clara: "¡Que inventen ellos!", que va dir el guru de l'R D castellà: el científic Miguel de Unamuno. Que inventin ells i nosaltres ja cobrarem patent. Això, això.

Unamuno va escriure la patent de l'ADN castellà a Del sentimiento trágico de la vida, que és un llibre ideal per quan estàs deprimit. 1912. Un any després que morís el seu amic Joan Maragall. El poeta, l'avi d'en Pasqual i l'Ernest. Unamuno i Margall discrepants i admirats. Es van escriure entre 1900 i 1911. A veure si arreglaven aquest món de mones on hi ha més bèsties que persones i de pas la selva espanyola. Però res, res de res, Tarzans. Mira, es veu que coincidien en això de l'europeisme, però no en el mateix europeisme. Per Unamuno era des d'una España fundida, per Maragall unitat en la diversitat. Una Espanya única i uniforme el primer. Una Espanya diversa i federada el segon. Utopisme versus pactisme. Perquè ens entenguem anem de cara a barraca.

Maragall li escriu: "¡Hasta dónde irá [Catalunya]? ¿A qué? Yo no lo sé y casi le diré que no me importa, porque lo substancial, lo esencial, el pedazo de vida eterna es ésta que vive ahora, avanzando y esperando. Esta nuestra actualidad sentimental vale más que toto el imperio romano. Este fuego nuestro el que quisiéramos comunicar a todos los pueblos españoles, no para esto ni para aquello, sino por el fuego vivo en sí, y eso iría a donde debiera ir, que siendo por camino de entusiasmo vivo siempre sería a un fin de bien. ¿Me comprende V.? No me entendenderá por reflexión –ni yo me entiendo nunca por reflexión- me entendenderá por... incendio, si yo logrará comunicárselo".

Vaja, claríssim. Els catalans sempre H20 i 3HD. D'aquí que Unamuno tregui la mànega de bomber i apagui el foc de camp de xirucaire flipat: "Y de ahí, de esa su Cataluña, de esa su Barcelona, ¿qué puedo decir yo? ¿No están ustedes soñándola como no es, usted y otros cuantos? ¿Es acaso mejor que su sueño? Yo, lo confieso, no lo entiendo. Hablan ahí demasiados y todos a un tiempo y todos a voces, y todos con gestos, para que les pueda entender. No siendo de usted, de nadie me llega el susurro recogido. Y de usted, por lo que hace a catalanismo, no me fio".

Bé, Unamuno deixa registrada la patent. Que cent anys després es reprodueix amb coses com: "la mayoria silenciosa se ha quedado en casa tocando el flabiol"; "esto es una algarabía de minorías"; "son cuatros gatos y medio conejo desertor", "la típica paja mental de dos catalanes después de zamparse la destilería de crema catalana Melody"; "el Matrix separatista" i bla, bla... I com que li tenen agafat el gustet s'inventen que poden patentar l'estelada, o s'inventen un protocol per substituir el President de la Generalitat en un acte oficial, o que la Festa dels Súpers és un camp de concentració infantil.... El miracle espanyol és la bola. La fàbrica d'invents del TBO. R D de la farsa. Per això, per això... no queda clar a qui es referia Unamuno quan va dir allò de "¡Que inventen ellos!" Perquè Unamuno no tenia un pèl de tonto. I se'l va clenxar. Van caviar. Així li va fer saber a Maragall: "Ustedes me tienen por genuino representante del alma castellana, por una especie de ultra-castellano, y no saben bien lo que sufro entre esta gente. íEsto es imposible! He querido darles el conocimiento de sí mismos, ¡Todo inútil! Choqué con mis paisanos, choqué con ustedes y, sin embargo, es en Bilbao, mi pueblo, es ahí en Barcelona, donde se me ha tomado en serio y donde se me quiere". Ja veuen. I ja li va dir al seu amic Maragall que tot és inútil, que no hi ha res a fer, que el "Visca Espanya!" maragallià d'abraçada generosa no l'entenen, perquè "no quieren entenderlo". Unamuno i Maragall abandonats com un gost estacat a una parada de mercadillo espanyol. Prenguem nota. Des de fa un segle: ja podem intentar vendre propostes, diàleg i arengades, que aquí l'únic que es ven i es compra són mentides inventades. I aquest genero si "que se me lo quitan de las manos".

 
 

Comentaris