Una visita a Capitania Militar de Barcelona

"L'entrada és pel Passeig de Mar, just per sota una de les enormes banderes espanyoles que llueixen al sol sense que mai cap dels nostres progres oficials no s'hi hagi referit"

Un dels món més desconeguts a casa nostra són les casernes i edificis militars de tot tipus que esquitxen les ciutats i muntanyes del país. Molts d'ells porten anys i anys, han fet la seva vida al marge del que passava a fora, reductes de l'Espanya que mana –la que sigui-. Ens hi hem acostumat tant, que sembla normal la seva presència. Parlem-ne una mica.

Antonio Muñoz i Josep Catà, en el seu excel•lent llibre sobre la Repressió borbònica i resistència catalana (1714-1736) dediquen tot un capítol a parlar de l'ocupació militar del Principat. "No convé pas oblidar que l'exèrcit que va entrar a Barcelona i va ocupar el Principat no va ser de pas; hi va entrar i s'hi va quedar". S'estima en cinquanta mil soldats borbònics (per a una població de 500.000 habitants). Algunes dades ajuden a entendre les proporcions: a Barcelona, els soldats significaven més del 25% de la població; a Girona, el 62,5%; a Tarragona, el 35,9%, a Lleida, el 34,7%; a Vic, el 18,5%; a Tortosa, el 20,4%, etc.. (dades totes elles de Muñoz-Catà). El duc de Montemar, capità general de Catalunya el 1722, va escriure: "... cuyo genio y osadía los impele naturalmente a la sedición, y que esta procurarán entablarla en cualqueir accidente por este País como parece tan acostumbrado a rebeliones... a fin de situar las tropas de este ejército en los Puestos más ventajosos y convenientes a contener cualquier movimiento de estos naturales..." Així hem estat sempre vistos els catalans: sediciosos en potència. Així, doncs, totes les mesures possibles han estat preses, inclòs el bombardeig de la ciutat sense manies (tesi que Azaña va saber formular com ningú: "Una persona de mi conocimiento asegura que es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años. El sistema de Felipe V era injusto y duro, pero sólido y cómodo. Ha durado para dos siglos"). Per tant, cal tenir present, doncs, per entendre la nostra història, el pes importantíssim de la presència militar ininterrompuda i constant al nostre país.

Pel que fa només a Barcelona, és prou evident que la construcció de la Ciutadella, colossal fortalesa, va ser la peça mestra de l'ocupació ("Su Majestad ha resuelto fabricar en esta Plaza una Ciudadela para sujetar eternamente a esta obstinada gente"; "La Ciudadela ha de hacerse en Barcelona, para mayor seguridad y cautela contra aquel Pueblo.. se fortifiquen contra la ciudad...)... però no pas l'única. La Universitat de Barcelona, al capdemunt de la Rambla, va ser clausurada, com totes les Universitats catalanes, i transformada en caserna militar; les Drassanes es van convertir en un caserna d'artilleria (i no van ser recuperades per la ciutat fins el 1936); el Convent de Sant Agustí va esdevenir un edifici militar també (jo encara vaig ser-hi reclutat); Montjuïc, etc... Només per parlar d'alguns dels efectes directes de 1714 que van transformar radicalment el paisatge urbà de la capital del país.

També el convent de la Mercè, com tants d'altres edificis religiosos, va ser ocupat pels regiments borbònics. Quan es va retornar als religiosos el 1718, el seu estat era ruïnós. Havia estat construït entre 1605 i 1653 sota la direcció de Jeroni Santacana. L'edifici s'articula al voltant d'un gran claustre de dos pisos, fet amb arcs de mig punt sobre columnes clàssiques. La porta barroca que dóna a la plaça de la Mercè és obra de Jaume Flori, del 1641.

Recuperat pels mercedaris (no hi temps per explicar aquesta extraordinària orde), en el segle XIX va viure de ple la guerra del Francès, essent saquejat , i la desamortització, el 1835, que va suposar passar a mans de l'Estat que el va destinar a usos militars: caserna (1844-45) i seu de la Capitania General des del 1846, que és el que, un segle i mig llarg després, continua essent. L'any 1929 va ser profundament transformat per Adolf Florensa, un dels arquitectes claus per entendre la Barcelona per la que passegem.

Doncs bé, per la Mercè de la setmana passada, Capitania Militar permetia l'entrada a l'edifici. Vaig anar-hi. L'entrada és pel Passeig de Mar, just per sota una de les enormes banderes espanyoles que llueixen al sol sense que mai cap dels nostres progres oficials no s'hi hagi referit, queixant-se o demanant que es retiri. És curiós com només sobra o molesta la bandera catalana.

El pati és magnífic, bellíssim. Al mig, una columna conté, entre d'altres, la inscripció següent: "En 1923, reinando Don Alfonso XIII, el Cap. General de Cataluña, Excmo. Sr. D. Miguel Primo de Rivera inició en este edificio su patriótico movimiento". Al pis de dalt hi ha la peça més important: el Saló del Tro, usat en recepcions militars i alguns esdeveniments. Decorat amb les imatges dels reis borbònics, començant pel retrat de Felip V. També destaca la llista de tots els Capitans generals que ha tingut Catalunya, començant pel duc de Berwick fins l'actualitat. L'edifici guarda també, d'altra banda, una col·lecció notable de pintures de Cusachs i a l'entrada al despatx del Capità General, hi ha dues fotografies extarordinàries: una, del capità López Ochoa quan va fer-se càrrec de Capitania la nit del 14 d'abril de 1931 i una altra del general Batet. Curiós detall.

Móns desconeguts.

 
 

Comentaris