Cal dir d’entrada que no es coneix tota la Sentència que ha dictat el Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, sinó tant sols la decisió. En aquesta decisió es declaren una quinzena d’inconstitucionalitats i vint-i-set articles que reben una interpretació concreta per part del Tribunal, encara que desconeixem quina interpretació, al no saber el contingut dels fonaments jurídics als quals es remet aquesta decisió. És a dir, sabem que interpreten bona part de l’Estatut, i sembla que només pot ser per limitar el sentit dels preceptes, però hem d’esperar a tenir la sentència sencera per tenir “la dimensió de la tragèdia”.
I què es declara inconstitucional? Són articles o incisos que es pretenen extirpar amb bisturí. Sap greu perquè precisament són tots aspectes en els quals es pretenia anar una mica mes enllà de l’Estatut del 79, o almenys posar els fonaments per què algun dia es pogués anar més enllà.
Concretament, parlant de temes sensibles, es declara inconstitucional que el català sigui llengua d’ús preferent a les Administracions Públiques catalanes. I es diu que s’interpreten els drets lingüístics dels consumidors i usuaris, i en l’àmbit de l’ensenyament, i el català com a llengua vehicular. És declara inconstitucional el Consell de Justícia de Catalunya, òrgan amb el qual es buscava apropar l’Administració de Justícia a la societat catalana, que la percep tant distant. També en el terreny institucional s’anul.la l’exclusivitat del Síndic de Greuges per controlar l’Administració catalana, i es declara inconstitucional la tècnica del dictamen vinculant en mans del Consell de Garanties Estatutàries.
En quant a les competències….va malament!. L’Estatut pretenia superar un dels greus problemes de l’actual sistema autonòmic, que consisteix en que l’Estat es menja molt sovint l’espai legislatiu del Parlament perquè fa lleis estatals bàsiques molt detallades, o fins i tot fa normes reglamentaries i actes d’execució amb caràcter bàsic. L’Estatut pretenia un retorn a les lleis estatals bàsiques principials i genèriques, de mínim comú denominador, que permetessin un veritable desenvolupament legislatiu autonòmic. Això ha estat expressament declarat inconstitucional a l’article 111 EAC, i es vinculen a determinada interpretació els articles que es refereixen a les competències executives i exclusives de la Generalitat.
En finançament han tocat dos dels punts cabdals per Catalunya. D’una banda la sentència declara inconstitucional que la nostra solidaritat es pugui limitar a que els territoris que la rebin facin un “esforç fiscal similar”. I, a més, es sotmet a interpretació l’article 206.5 EAC, on es preveu que l’aplicació de mecanismes d’anivellament no ha d’alterar en cap cas la posició de Catalunya en l’ordenació de rendes per càpita entre les Comunitats Autònomes abans de l’anivellament. Aquests eren dos dels punts importants per evitar el que col.loquialment s’ha anomenat “l’espoli fiscal”.
També s’ha declarat inconstitucional que la Generalitat pogués, eventualment, legislar creant tributs locals, en el marc de la Constitució i d’acord amb la normativa de l’Estat. Les vegueries s’interpreten.
També s’interpreten, ves a saber com. els drets històrics, les consultes populars, el dret civil, la comissió bilateral Generalitat-Estat i la comissió mixta d’afers econòmics i fiscals, les competències en immigració, la convocatòria de referèndum de modificació de l’Estatut, les inversions de l’Estat en infraestructures a Catalunya, i la cessió de tributs.
I per últim, m’en oblidava, considera la sentència que la part del preàmbul on diu que el Parlament diu que som una nació, cal tenir en compte que no tè eficàcia jurídica interpretativa. Bé, els sentiments costen d’interpretar, però aquesta és una veritat com una roca: Catalunya és nació per convicció. Es pot interpretar o no. La realitat és molt tossuda.
