Condemnat a pagar 7.200 euros o sis mesos de presó. Aquesta és la sentència dictada pel titular de la Sala de lo Penal de l’Audiència Nacional, el magistrat Vázquez Honrubia, contra la meva persona pels delictes d’injúries a la corona i ultratges als símbols d’Espanya recollits en els articles 490.3 i 543 del codi penal vigent a Catalunya. Tant greu és escriure un manifest de 50 linies on es proposa protestar a Catalunya per la presència del cap de l’estat i els acords de la marxa reial?
He de confessar que no estic gens sorprès per la pena imposada, senzillament perquè sé el que va significar políticament la famosa xiulada al Camp Nou en el decurs de la final de copa aquell 30 de maig de 2015. Ho he explicat detalladament en diversos articles i entrevistes. Tampoc ignoro que els Borbons, com deia l’escriptor i periodista Pérez de Ayala, “nunca aprenden, ni nunca olvidan”. Amb tot, la lectura dels raonaments del poder judicial de l’estat en la sentència constitueix una peça literària que tots els independentistes haurien de llegir per entendre exactament quins són els mecanismes mentals col.lectius als quals ens hem d’enfrontar.
El primer que crida l’atenció és el fet que la sentència la dicta l’Audiència Nacional en nom de “Su Majestad el Rey” en una causa d’injúries contra ell mateix. Jutge i part. Seguidament es descriuen els fets de forma gairebé amb guió de thriller cinematogràfic: “el acusado Santiago Espot Piqueras, en ejecución de un plan preconcebido y planificado por él mismo con el deliberado y firme propósito de ofender y menospreciar al Jefe del Estado español y al himno nacional…”. El “plan” del que parla pretenia “injuriar al Rey” i va ser esdvenir exitós perquè “realizó (el acusado) todas las acciones para consumar su propósito”. Ja ho veieu; jo solet, sense l’ajuda de ningú i només amb la meva prosa, vaig aconseguir el meu objectiu que descriu detalladament el magistrat: “el propósito real que no era otro que la humillación y el desprecio a la figura del Rey (…)”. Però no em vaig conformar només amb això. Volia més, i vaig castigar al Borbó encara amb més duresa. Així, el vaig sotmetre a “escarnio y vilipendio” públic que va ser “retransmitido a toda la Nación Española e incluso fuera de nuestras fronteras”. El meu “plan” va triomfar i va fer la volta al món.
Després de llegir les paraules del jutge, és difícil no creure’s un mateix (jo) un prodigi de la literatura. Quina ploma he de tenir per posar en escac a la principal institució espanyola només amb la meva paraula escrita! Un individu que aconsegueix el que descriu la magistratura espanyola, no pot ser normal. Serà català o serà d’un altre planeta? Per esbrinar-ho, res millor que intentar capbussar-se en la seva psique. Llavors, el jutge deixa la toga i em du al seu particular divan freudià per mirar de fer-me el diagnòstic.
Les seves conclusions són clares i en deixa constància escrita d’aquesta manera: “su perfil psicològico ha quedado bien patentizado en juicio oral como persona fuertemente ideologizada con ideas monotemáticas sobre la independència de Cataluña”. Ho destaca com un fet anormal. Pensa que només es pot ser monotemàtic en “rojigualdo”. Quina pot ser l’explicació? D’on li deu venir aquesta tara a l’acusat?, es pregunta Vàzquez Honrrubia. La resposta la torna a trobar en el meu perfil del qual afirma que és “fanatizado” per causa, segons ell i entre altres coses, de la meva dialèctica política que és “puro discurso de odio a España”. Tot plegat, una disfunció mental derivada del fet de no voler ser espanyol. Podem concloure, doncs, que l’equilibri és l’espanyolitat i la bogeria l’independentisme.
Quan el poder establert considera la dissidència com una malaltia, i ho posa per escrit en sentència judicial, cal començar a preocupar-se. Per això, qualsevol crida al pacte i a la negociació amb qualsevol govern espanyol està abocada al no-res. Ells no dialoguen amb bojos, els tanquen.
