Una remodelació improbable

"Per reeditar el tripartit cal que els socis del PSC no s'enfonsin. Per això crec que no hi haurà canvis al Govern"

El president de la Generalitat té tot el dret de remodelar o no remodelar el seu govern. Els analistes tenim tot el dret a preguntar-nos per què el remodela o no el remodela. En principi, amb una valoració justeta per part de la ciutadania de l'acció de govern, i amb alguns departament que suspenen d'una manera clara, semblaria que la decisió lògica del president seria fer canvis i afrontar amb renovació l'últim tram de la legislatura. Certament, el moment de la remodelació era abans: ara només queda un any i és poc temps per lluir els canvis. Però fa uns mesos estàvem empantanegats en el finançament i semblava imprudent posar-s'hi. Hi ha raons a favor i raons en contra de canviar.

Em fa l'efecte que el president Montilla no farà un canvi de govern. És una profecia arriscada, perquè em puc trobar que el faci demà mateix. Però crec que el seu tarannà és no obrir més fronts de desgast que els imprescindibles, i entrar en canvis de govern comporta riscos. També comporta riscos, tot s'ha de dir, mantenir en el govern persones clarament desgastades. Però comptat i debatut, els riscos interns i de caràcter polític d'obrir el meló de la remodelació són més grans. Així ho indica si més no l'experiència del president Maragall, que ho va intentar i no el van deixar.

El principal problema d'una remodelació, en la dinàmica d'aquest tripartit, és que hi han d'estar d'acord els partits. Per tant, el president, a l'hora de configurar el seu equip, no pot fer servir com a únic criteri qui està desgastat i qui no, sinó també qui es pot treure i qui no es pot treure sense provocar un conflicte amb el partit al que pertany. Maragall va intentar fer una remodelació amb lògica de govern. No la va poder fer, perquè es va imposar la lògica dels partits. Això porta a remodelacions de laboratori, on s'han de respectar les proporcions –un socialista, dos d'Esquerra, un d'Iniciativa- i on hi ha consellers intocables, al marge de com ho facin, i consellers canviables, al marge també de com ho hagin fet, segons si són forts o febles en el seu partit.

Obrir aquest meló és un embolic. Podríem dir que el president Montilla, tot i que li convé per a millorar el govern, no fa una remodelació perquè els tres partits no el deixen? Això, que va ser cert en el cas del president Maragall, no és ara tan obvi. Primer, perquè el president Montilla mana al PSC. Però també perquè avui és l'únic membre del govern que es presentarà com a cap de llista a les pròximes eleccions. El tripartit és un negoci polític que només dóna rendiment electoral a un dels socis, el PSC. Allò que es pot lluir de la gestió del govern ho capitalitza el PSC. Avui, el temps del tripartit corre a favor del PSC.

Això és bo per al PSC. Però també és preocupant: per reeditar el tripartit cal que els seus socis no s'enfonsin. Per això crec que no hi haurà remodelació. Perquè amb l'actual govern, el president Montilla reforça el paper del PSC com a partit del govern. Mentre que, amb els seus futurs candidats fora de l'executiu, Esquerra i Iniciativa podran passar-se tot un any fent veure que són mig al govern mig a l'oposició (Saura i Carod al govern, Puigcercós i Herrera mirant-s'ho amb distància crítica) i així podran salvar els mobles davant dels seus electors de cara a les eleccions vinents. Perquè no s'enfonsin, cal deixar que Esquerra i Inicaitiva tinguin la possibilitat de fer durant un any algun discurs d'oposició. Marcar distàncies respecte al que fa al govern, més que no pas marcar paquet al seu interior. I és imprescindible que no s'enfonsin per tal de reeditar el tripartit.

 
 

Comentaris