La Junta Electoral Central ha resolt que no és equilibrat el temps dedicat per TV3 a la manifestació independentista a Madrid respecte a la cobertura que es dóna als altres, és a dir, als partits no independentistes. Per suposat, qui ho ha reclamat és un partit dels que ja tenen representació parlamentària, perquè la qüestió no és si la mani fou notícia, i per tant ha d’estar més enllà de les quotes, sinó com ens repartim el pastís mediàtic entre els que ja hi som. No és una qüestió de llibertat informativa, és una qüestió de control polític.
Ciutadans es reitera en el seu recolzament a la maternitat subrogada, afegint-hi ara el que ja sabíem, que està pensat per a les parelles homosexuals que no poden tenir fills perquè la mare naturalesa no ha donat l’home la capacitat de gestar. Ni una paraula sobre la llibertat que podem imaginar en la dona que utilitza el seu ventre per gestar i després donar la criatura a un altre i que evidentment en un ínfim percentatge de casos ho farà gratia et amore. Però és que tampoc en aquest cas es tracta de la llibertat de la mare gestant, el que compta és sols la llibertat, i el control, de qui paga l'”encàrrec”, que, diuen, és com un transplantament d’un òrgan.
Cayetana Álvarez de Toledo diu que li sembla bé l’actual llei de l’avortament on es configura com a dret acabar amb el fetus durant les primeres 14 setmanes de gestació. Imagino que intenta fer oblidar l’errada del candidat Suárez, però oblida a la vegada la “xarxa mare” que el PP ha implementat allà on ha governat, perquè entén que no hi ha llibertat en la dona que avorta mentre el seu entorn no faci lliure la seva decisió de tots els entrebancs que es posa a la maternitat des del punt de vista social i laboral i en un grapat dels casos, també familiar. Però és que tampoc aquí es tracta d’una qüestió de llibertat, és més aviat una voluntat de controlar la vida des del seu origen i fins al seu acabament.
Membres d’Arran, els CD-R, les CUP han demostrat que estan disposats a defensar la llibertat a cop de puny contra les persones a les quals la neguen perquè no els hi agraden les seves idees. Vàries persones s’han vist colpejades i ferides pel sol fet de dur un color a la bandera o a la samarreta. Alguns atacants han estat detinguts (la única que es manté en presó és una dona, deu ser perquè la policia catalana és molt masclista…) i ara diran els seus companys que són màrtirs de la repressió policial. Però no, són senzillament esclaus de la seva indigència moral, la que els fa témer com raonaran la tan esmentada democràcia si un dia les persones que atonyinen, en nom de la llibertat que els neguen, esdevenen majoria, contribuint amb la seva intolerància a fer-los grans, amb totes les implicacions que això tindrà per a les nostres vides.
Són tots aquests i en general els problemes de malentendre l’abast de la paraula llibertat, de la incapacitat per assumir l’esforç que significa tolerar, les ironies de l’esclavatge global que genera la intransigència. Denunciar-ho, sigui qui sigui l’autor, és un deure.
