Des de l’inici del procés, l’independentisme viu tots els debats com si haguessin de ser l’últim. Aquella agonia de creure’t que t’estàs jugant la victòria o la derrota finals en cada decisió, sigui el contingut de la pregunta del 9N, la llista única o no del 27S, el Mas sí o no de després, el manteniment del full de ruta o el canvi de rumb cap al referèndum, l’eleccions o DUI de l’octubre, la investidura de Puigdemont o l’acceptació de plans B, C, o D… En cadascun d’aquests debats s’han empunyat les espases (i els punyals), hi ha hagut acusacions creuades de traïció a la pàtria i s’han fet relats catastrofistes que convertien Catalunya, segons quina decisió es prengués, en un poble derrotat pels segles dels segles.
Una mirada serena cap enrere, però, ens hauria de permetre entendre que la combinació de decisions en un procés polític conflictiu com el català és infinita, i que la grandíssima majoria d’elles són i han de ser purament tàctiques i –es revelin o no després com a encertades– sense una influència decisiva en el resultat final del conflicte. En tot cas, serà la suma de decisions preses durant anys la que et situarà en millor o pitjor posició. No es pot afrontar cada petita cruïlla com si fos la mare de tots els dilemes, ni cada petita finestra d’oportunitat com si fos l’oportunitat de clavar-li el cop definitiu a l’adversari (o que l’adversari te’l clavi a tu). Les coses no van així, i ja ho hauríem d’haver après.
Valgui aquesta introducció per subratllar que, acabi com acabi la moció de censura a Rajoy, i sigui quin sigui el paper que hi jugui l’independentisme, l’endemà, quan ens despertem, el dinosaure encara hi serà. La meva humil opinió és que, tàcticament, el millor és anunciar el més aviat possible el vot favorable a la moció de censura sense condicions. I, òbviament, no com una mostra de suport a un Pedro Sánchez que en relació a Catalunya l’únic que ha fet és competir amb Rajoy i Rivera a veure qui era més espanyol, sinó com una oportunitat de desestabilitzar un bloc polític (el del 155) que fins ara ha actuat monolíticament i ens ha fet molt de mal.
En una guerra, també en les guerres polítiques, si tens l’oportunitat de generar divisió i caos en les files de l’adversari, encara que sigui momentàniament, ho has de fer. Ells ho intenten contínuament a la inversa, i sense escrúpols. I és evident que la mera hipòtesi d’un canvi de govern amb el vot de “los golpistas xenófobos que quieren romper España” introdueix la llavor de la discòrdia a la rereguarda de l’adversari. Només cal llegir els editorials de la premsa de Madrid d’avui: diuen no a la censura i sí a eleccions. L’Íbex no vol la moció, vol eleccions. El sistema no vol que aquesta moció prosperi, per això Ciutadans diu que no i per això la prima de risc s’ha disparat. I per això la moció només pot prosperar amb el vot dels partits que el sistema considera antiespanyols.
Què en trauria, l’independentisme, de posar Pedro Sanchez a la Moncloa? Res, excepte el que ja he comentat. Seria un frau dir sí a la moció de censura alimentant expectatives d’un canvi d’actitud en relació al conflicte català, quan el PSOE ha demostrat abastament ser el mateix que el PP i Ciutadans. També ho seria dir sí en nom del progressisme o de l’esquerra. Qualsevol relat que generi expectatives seria un frau.
Zero confiança en el PSOE i Pedro Sánchez. Es tracta, simplement, d’una oportunitat de moure el taulell polític espanyol, fer caure peces, generar una escletxa en el bloc polític del 155, i mirar d’aprofitar la situació per recuperar iniciativa i centralitat política. N’estic bastant convençut, que cal fer això, però en la línia dels dos primers paràgrafs, he de dir que no em semblarà cap desastre que es voti no, o abstenció, o aquell dia els diputats independentistes del Congrés es posin tots malalts. No serà aquesta jugada, es jugui com es jugui, la que desllorigarà el conflicte català. Per tant, calma i deixem els punyals al calaix, si us plau.
