Tenen raó els polítics i líders d’opinió que, preocupats pel que pugui passar divendres que ve a Barcelona, aquests dies han volgut recordar que l’1O es va fer a cara descoberta i amb resistència radicalment no violenta, i que aquesta va ser la clau de l’èxit. S’obliden, però, d’un detall no precisament menor: l’1 d’octubre es va produir en el marc d’un acord estratègic entre les forces independentistes que implicava absolutament tothom, i va ser organitzat des d’un govern que sabia (o semblava que sabia) on anava. Obliden també que es tractava d’una iniciativa política proactiva, no reactiva. La gent va respondre com un sol home perquè hi havia acord, lideratge, organització i proactivitat. En aquestes condicions, era impossible que ningú se sortís del guió: seguir el guió feia il·lusió, i sortir-se’n feia vergonya.
L’ignominiós consell de ministres de divendres a Barcelona arriba enmig d’unes circumstàncies radicalment diferents. Malgrat que fa ja un any de les eleccions i set mesos de la formació de govern, els partits i entitats independentistes no només no han estat capaços de posar-se d’acord en una estratègia per avançar, sinó que emeten contínuament missatges contradictoris que tenen la seva base social sumida en el desconcert.
El President de la Generalitat parla de via eslovena i immediatament el del Parlament replica amb l’escocesa. Jordi Sánchez (del partit del MHP Torra) i Joan Tardà (del partit del president Torrent) es treuen de la màniga un referèndum amb tres respostes sense que consti que les seves forces polítiques ho hagin discutit i aprovat enlloc. La CUP diu que la via és paralitzar el país de forma permanent, l’ANC reclama unitat mentre promou de facto un quart espai independentista a través de les primàries, i l’Omnium es centra en protegir i promoure la figura del seu president empresonat. Des de Waterloo, Puigdemont no se sap si vol Eslovènia, Escòcia o el referèndum/enquesta amb tres respostes que suggereix des de la presó el seu correligionari Sánchez, i al mateix temps promou un Consell per la República que potser és l’invent del segle però que no sembla entusiasmar cap altre dels actors cívics i polítics del republicanisme. Si les setmanes prèvies a l’1O l’independentisme era un exèrcit disciplinat on tothom sabia la feina que li tocava fer –i la feia–, ara és una olla de grills monumental. Només la ràbia i el dolor provocats per la repressió mantenen el moviment mínimament cohesionat.
Avui, ser independentista i sortir-se del guió no fa vergonya, simplement perquè no hi ha guió. Certament, cal apel·lar a la responsabilitat individual de tothom qui participarà en les legítimes i necessàries protestes de divendres, però encara és més urgent apel·lar a la responsabilitat dels dirigents polítics i socials del republicanisme, perquè per això són dirigents. El règim del 78 passa per gravíssimes dificultats. Les seves institucions bàsiques pateixen una profunda crisi de legitimitat. Amb unitat d’acció, lideratge i organització, es poden fer passes de gegant cap a l’objectiu de la independència de Catalunya. Sense tot això, només ens esperen debats absurds com el d’aquests dies al voltant del 21D, i a mig termini, una dolorosa derrota.
