591 morts entre el 1975 i el 1983 per violència política (terrorisme d’extrema dreta i extrema esquerra, guerra bruta i repressió), dels quals, 188 atribuïbles directament a la violència institucional. La Transició espanyola, presentada als ciutadans com un trànsit modèlic entre la dictadura i la democràcia plena, va ser en realitat un pacte entre el vell Règim i les forces pre-democràtiques per enterrar la memòria històrica del període republicà i la il·legitimitat originària de la monarquia ‘joancarlista’, que sobre el paper avortava el perill d’un nou enfrontament bèl·lic entre espanyols o la instauració d’una dictadura militar. Tot plegat, quedaria certificat en una Constitució dissenyada expressament per garantir, mitjançant la violència militar i institucional, que ningú no provés de retornar a la legitimitat republicana. El ‘café para todos’ i uns Estatuts d’autonomia limitats serien suficients per acontentar el nacionalisme perifèric. El 40 anys de Constitució espanyola celebren que aquest Estat, tret d’algunes excepcions històriques, sempre està disposat a absolutament tot per destruir la dissidència política. Amb guerres o amb jutges, policies i presons.
El proper 6 de desembre, l’Espanya constitucional es vantarà del fet que cap altre país no pot oferir un context històric tan recent i brutal en el marc de la UE com una guerra contra la legalitat republicana, quaranta anys de dictadura i una falsa transició que encara avui protegeix els criminals de guerra i humilia les víctimes de la repressió franquista negant-se a anul·lar judicis sumaríssims. En cap altre estat democràtic es tolera la pervivència activa dels sequaços de les clavegueres repressives d’un règim dictatorial precedent. I és justament per aquesta excepcionalitat dins del context d’estats occidentals que pertanyen a la UE que Espanya es permet tenir presos polítics i exiliats, una justícia al servei del règim, policia violenta i un rei il·legítim que dóna ales a la violència institucional contra una part de la població. I aquí, de moment, no passa res.
Espanya és un Estat moralment degradat per les seves elits. I el règim responsable d’aquesta immoralitat s’aprofita d’una societat anestesiada que, tret d’una minoria, resta impassible davant de la persecució política i judicial d’aquells qui defensen pacíficament una ideologia discordant amb la unitat d’Espanya. Aplaudeixen la brutalitat policial contra població civil desarmada, però també la impunitat de l’extrema dreta i la legalitat dels partits franquistes. Aquesta és l’Espanya que el 6 de desembre no hauria de tenir res a celebrar. Ser una vergonya per a la democràcia del segle XXI no és motiu d’orgull. Mentrestant, organismes internacionals i l’opinió pública mundial ja tenen una imatge molt nítida de què és Espanya observant la resposta violenta i colonial davant del pacifisme del moviment republicà català.
