Una mirada (parcial) a l'esquerra

"Als passadissos del Parlament i als grups de Whatsapp dels crítics del PSC es gesta l'enèsim cop de porta: la creació d'un nou partit"

ERC ha guanyat unes eleccions! Alarma! Ben pocs s'imaginaven el setembre del 2011, que un "forà" com Oriol Junqueras podria aconseguir en tan poc temps una fita tant important per aquesta formació. El mèrit no és només seu tot i que, com a capità del projecte, és just que s'emporti gran part de la glòria. Ara bé, analitzant les causes d'aquest èxit, em va venir a la memòria un comentari d'en Joan B. Culla en una entrevista que li vaig fer quan acabava de publicar el seu darrer llibre 'Esquerra Republicana de Catalunya 1931-2012. Una història política'. Aquest historiador em recordava que el relleu de Joan Puigcercós a Oriol Junqueras s'havia produït sense sang. Sense una escissió del partit. Sense cap corrent crític que guanyés el corrent oficialista o a l'inrevés. Era una transició pacífica! Potser penseu que no n'hi ha per tant però molts recordareu aquells temps que ERC sortia als mitjans per batalles internes i corrents que després acabaven amb creacions de nous partits amb més o menys fortuna.
 
Després ERC va prendre més decisions estratègicament intel·ligents. Seguir apostant per independents per encapçalar llistes. Ni Alfred Bosch, ni Josep Maria Terricabras eren persones "de partit". Ningú els considerava sangoneres aferrades a una cadira o un càrrec. I això en un moment on la població gira l'esquena al sistema de partits i demana regeneració i renovació constants és un encert.
 
Per últim, seria injust no mencionar que els bons resultats d'ERC són una recompensa per anys de reivindicació independentista sense peròs ni potsers. La mateixa societat que vol noves maneres de fer política es torna cada cop més procliu al sobiranisme i no es estrany que es compri la marca original, la que defensa la causa des de abans que molts nasquéssim.
 
Canviant de partit però no de costat, veiem que el PSC ha fet tot el contrari. Tant Pere Navarro com els pocs dirigents que no han fugit són vistos com a membres de "l'aparell". De l'oficialisme. Del "sistema" de sempre. Enlloc d'escoltar el sector catalanista (que en aquest cas no representaria tampoc cap renovació) l'han marginat fins al punt que les lluites internes de la casa socialista catalana recorden a Joc de Trons (o a la pugna Carod vs. Puigcercós). Ernest Maragall va obrir el meló. La seva Nova Esquerra Catalana també ha jugat bé les cartes fins el punt d'aliar-se amb el que ara és el cavall guanyador malgrat que no tothom a les seves encara modestes bases és netament independentista. Però després del clan Maragall ha seguit Toni Comín i desenes de militants localment destacats descontents amb l'actual unionisme del PSC. Ben aviat viurem l'última i qui sap si definitiva estocada al partit que no fa tant tenyia de vermell el mapa gran part de Catalunya.
 
Montserrat Tura i Marina Geli tenen un peu més a fora que a dins. Joan Ignasi Elena i el seu corrent Avancem també mouran fitxa aviat. I de tot plegat en veurem els resultats a finals de juny. Als passadissos del Parlament i als grups de Whatsapp dels crítics es gesta l'enèsim cop de porta: la creació d'un nou partit. Segurament no serà un bolet efímer sorgit després d'un xàfec catalanista. I no s'integrarà a la Nova Esquerra d'en Maragall. El futur serà la fusió final en una nova formació que ho aglutini tot. Ni amb les sigles de Tura ni les de Maragall. Serà la culminació d'un desmembrament que donarà lloc al que aspira ser el nou partit hegemònic de l'esquerra a Catalunya. I tot això amb el permís d'ERC que ara mateix no sembla disposada a que ningú li faci prou ombra, com a mínim des de l'esquerra. 

 
 

Comentaris