Una màquina, de què? Expenedora de diner, no, perquè no en tenen. El finançament que ens ha regalat Zapatero no dóna ni per cobrir una part digna del dèficit de la Generalitat el 2008. Llavors, què? Tampoc no estem parlant d’una màquina a l’hora de fer pressió al govern “amic” de Madrid. Vegis el cas del TC i l’Estatut. Així doncs, potser estem davant d’una màquina a l’hora de contractar personal eventual? Potser sí però per la via de funcionaritzar milers de ciutadans tampoc no han aconseguit reduir els índexs d’atur. A l’acumulació de poder socialista li mancava la cirereta. I des del 2003 que ja la tenen una cosa no rutlla. Per tant, el nostre Govern quin tipus de màquina és? Una de molt precisa, no en tinguin cap dubte. El tripartit és una màquina perfecta de poder. Concretament d’acumulació i retenció de poder.
La fórmula tripartida va començar a rodar a nivell municipal, i en aquest entorn van anar fent pràctiques uns partits de l’anomenada esquerra catalana, tot i que per pactar al Parlament en principi no s’atrevissin a fer-ho al més alt nivell sense la complicitat del PP (bàsicament perquè sinó no sumaven). Allò va ser el pacte “tots contra CiU” que va fer president de la cambra catalana el malaguanyat Joan Reventós. Allà va començava a quallar l’entesa de “les esquerres”. Allà començaven a tocar cuixa institucional, municipis enllà. I concretament en el cas del PSC-PSOE, govern de l’Estat, comunitats autònomes, diputacions, empreses semipúbliques i grans municipis enllà. A l’acumulació de poder socialista li mancava la cirereta. I des del 2003 que ja la tenen. Per a què? Primer de tot, per tenir-la, que ja és important. Tot seguit per mantenir-s’hi. I després, la resta.
Aquests últims dies em refermava en aquesta convicció tot escoltant les declaracions del nou candidat ecosocialista, Joan Herrera. Busca el seu espai, Polònia enllà, i ha de donar titulars. Però el cas és que s’ha deixat atraure pel recurs més facilet. N’esperàvem més. O no. En tot cas és el que va fer el passat cap de setmana. Va reincidir en allò de “l’esquerra de debò” que és Iniciativa i que serà l’única opció que farà possible un nou tripartit. Deia Herrera que els seus socis a tot arreu no els veu ara pel cas. Diu que veu els socialistes mirant-se massa CiU i PP. I diu que Esquerra torna a posar cara d’equidistància i vagin vostès a saber si no pactaran amb els convergents, això és clar, en cas que la patacada que li vaticinen les enquestes torni a amortir-se a última hora per caramboles múltiples.
Escoltava Herrera i les rèpliques del seus socis, i no podia deixar de reconèixer-los el mèrit. Realment són una màquina perfecta de poder. D’acumular i de retenir poder. Si no fos per aquesta part prosaica, el tripartit seria un símbol de virtut conjugal només a l’alçada de Penèlope, l’esposa del mític Ulisses. Segons la llegenda, ella va esperar el retorn del seu marit durant anys, escapolint-se del compromís amb cap altre home, amb l’excusa que no es decantaria per cap pretendent fins que no hagués acabat un teixit. De nit, quan ningú no la veia, Penèlope desteixia tot allò que havia estat treballant durant el dia. I el tripartit igual.
Els tres socis que l’integren s’han jurat un amor etern que recurrentment, com si de la maquinària d’un rellotge suís es tractés, emet senyals de desafecció o desengany. Accentuen aquests senyals quan algun dels socis necessita marcar perfil, i sobretot quan s’apropa l’època electoral. Però quan cau la nit, a Palau, ho arreglen. I aquí no ha passat res. A governar que són dos dies. O dècades a diputacions i molts ajuntaments. O ja dues legislatures al Govern de la Generalitat. Penèlope va estar-se vint anys teixint i desteixint…
