Quina estratègia tenen? L’independentisme es passa la vida rumiant i debatent sobre la seva estratègia, però quina és la de l’estat? En té? Què persegueix? Observem les reaccions després del 21D. A nivell polític, Soraya amagada sota les pedres i dos discursos igual d’immobilistes: el televisat del Rei i el de balanç d’any de Mariano Rajoy. Cap rastre, ni tan sols insinuat, de distensió o de canvi d’agulles. Enrocament. A nivell mediàtic, zero autocrítica, mateix to ofensiu de sempre, cap editorial reconeixent el resultat electoral o reclamant un enfoc diferent del problema al govern espanyol. A nivell judicial, càstig, càstig, càstig. Saltant-se la pròpia llei, inventant fets, jutjant intencions. Càstig.
Què hi ha, darrere de tot això? Quin és el propòsit? Si l’estat volia pacificació, el post 21D era una oportunitat per oferir una pista d’aterratge als guanyadors de les eleccions. No hi ha pista. No hi ha pastanaga. Al contrari: hi ha pal. El vergonyós auto del Suprem sobre Oriol Junqueras tira benzina sobre la brasa de la indignació social a Catalunya. Només cal llegir-lo per perdre tota esperança, no només en relació als presos, sinó en relació a la pròpia democràcia espanyola.
Estem davant d’una estratègia pensada o d’una venjança irracional? Què hi guanya, l’estat, enquistant el conflicte en el seu front més emocional i humà, que són els presos? Què hi guanya, alimentant la desafecció a Catalunya i provocant que tanta i tanta gent passi de la indignació a l’odi? No ha entès que per aquesta via, la de la repressió, no només no apaga el foc sinó que l’atia? No ha comprovat que, a més cops de porra, físics o judicials, més vots independentistes? Pensen realment que la repressió és la via cap a l’estabilitat, que l’independentisme acotarà el cap i no trobarà noves maneres d’organitzar-se i revoltar-se democràticament?
És lícit preguntar-se si darrere de tot això hi ha una estratègia o, simplement, una manera de ser i d’entendre les relacions de poder. Diu l’estereotip que Castella no negocia: o guanya, o perd. Servidor és de natural contrari a aquesta mena de generalitzacions sobre el caràcter dels pobles, però si en lloc de Castellà parlem del poder castellà, entès com una continuïtat històrica en l’exercici de l’autoritat estatal, i si el que es discuteix és la unitat d’Espanya, aleshores probablement no estem davant d’un estereotip sinó d’una constatació política tan certa com trista. Quan els quebequesos i els escocesos van qüestionar la unitat del Canadà i del Regne Unit, no van qüestionar el més sagrat per als canadencs i els anglesos, perquè per molt que estimin el seu país, el més sagrat per als canadencs i els anglesos és la democràcia, no la unitat del Canadà o del Regne Unit. No m’ho invento: ho han demostrat. Per desgràcia, els catalans no vivim en el mateix context. La unitat d’Espanya és un valor superior i previ a la democràcia. Si l’independentisme no entén i interioritza això, si no entén com és l’adversari i quin és el terreny de joc realment existent, no serà capaç de trobar l’estratègia guanyadora.
