El grup Santander s’ha adjudicat un Banc per un euro. Un euro i tots els deutes que el Banc Popular hagi contret, i un paquet d’immobles que sense dubte n’incorpora alguns de tòxics, afegirà a corre cuita el comprador, ara ja comandat per la generació hereva d’aquell “senyor del xandall vermell” de prepotència contrastada i de les interlocucions en posat per a la premsa amb el post-socialista President Zapatero.
El dia anterior a la compra, el Banc Popular entrava en caiguda esfereïdora mentre els bancs potents (els pocs que quedaran, algun altre dels coneguts caurà..) rebien amb els braços i les finestretes ben oberts els dipositants que fugien de la crema. Els accionistes (que ningú pensi que tots eren això que l’esquerra arrufant el nas anomena “gent rica”) van passar de tenir unes accions que valien molt a tenir-ne unes que valien poc, i ja se sap que en Borsa el risc de posar-s-hi és justament aquest: palesar de ben a prop que això del valor de les coses és, com diu Harari, la més aconseguida de les ficcions. Però mentre hi ha vida hi ha esperança, i el que un dia val poc ves a saber si un altre de més enllà val molt. Em recordava Ramon Guardans un dia com l’Enric Bernat havia inserit un anunci a la premsa demandant un inversor que posés 25.000 pessetes per a “un negoci amb expectatives”…el negoci multimilionari va ser Chupa-Chups. Això mateix podia haver passat amb les accions del Banc Popular si no hagués aparegut el “regulador” retirant-les de la cotització i finalment decidint que el seu valor, irrecuperable, era zero.
Però vet aquí que un cop comprat el Banc pel grup Santander, malgrat tots els “sacrificis” que en teoria li haurà de suposar l’operació (obligada, diuen, per Brussel·les i per tant, per l’Estat), resulta que les accions del Banc Santander s’apugen en dos dies per un import que ja permet al Banc afrontar de franc la meitat del tal sacrifici. Un misteri…
Com els perjudicats són accionistes i no dipositants, ni la dreta mal anomenada lliberal, connivent de poderós, ni l’esquerra que critica els propietaris de la mena que siguin, han aixecat una veu pels accionistes. Defensar-los és hores d’ara anatema, malgrat que molts d’ells, en concret els de l’ampliació de capital de fa un any, han estat accionistes per engany, pensant que la seva guardiola estava en bones mans i que el bancari que els va convèncer de participar en l’ampliació com una forma de revaloritzar els seus estalvis (de vegades el racó de la jubilació, de vegades els diners apartats per a l’educació dels fills, de vegades la possibilitat sempre endarrerida de donar l’entrada per comprar-se un pis..) no els enganyava quan els ensenyava un fulletó del banc que parlava meravelles de la liquiditat, solidesa, seriositat de l’entitat i dels seus actius.
Com ja ha passat més cops, privatització del guany, socialització de la despesa. La diferència, la jugada mestra és que aquest cop ningú plorarà pels accionistes. Si això s’afegeix que el Santander ja sap que el percentatge de gent que intentarà rescabalar-se als tribunals de justícia és ínfim, sense dubte el cost de la jugada serà, en termes proporcionals, de poc més del famós euro. Com a xifra, adequada; com a símbol, un veritable escarni.
