Parlem clar, per a què dimonis serveix la unitat si del que es tracta no és de proclamar cap república sinó de competir en les pròximes eleccions? ERC i Junts per Catalunya van guanyar les eleccions del 21 de desembre apel·lant a l’èpica de l’U d’Octubre, però sense tenir ni la més remota idea de com fer realitat una República que ells mateixos havien renunciat a defensar. Això ha fet que amb el temps, la distància entre la retòrica èpica i la praxi autonòmica hagi obert un fossat molt difícil de gestionar entre les esperances republicanes del milió de manifestants i el dia a dia autonòmic del Govern.
El problema és que ERC ha passat de forçar la declaració d’independència del 27 d’octubre a exigir el compliment estricte de la legalitat espanyola sense donar cap explicació a l’electorat, que ha descobert -amb total perplexitat- l’agressivitat pública que ha esclatat, de cop, des de l’àmbit ideològic d’ERC cap a Carles Puigdemont i el cercle de Waterloo. A l’altra banda, també és innegable el ressentiment generalitzat contra Roger Torrent. Una fòbia que va néixer en la investidura fracassada de Puigdemont i que s’ha anat incrementant, tal i com diuen els republicans, a mesura que Torrent ha demostrat que és capaç de conduir un Parlament ingovernable i, en paral·lel, a JxCat veien créixer el seu cartell electoral.
És difícil fer previsions, però el més probable és que la sang del Parlament no arribi al Govern. Tal i com estan les coses, ni JxCat ni ERC no tenen bons arguments per anar a unes eleccions massa arriscades i sense res que guanyar sobre l’escenari actual. A més, s’acosta l’hivern i plou. Ja m’entenen.
