Hi ha coses que no és que ens importin en absolut, però que no deixen de fer una certa gràcia. Al rei d’Espanya es veu que se li han posat malament les neules i els torrons, i ahir va deixar anar, sense riure ni res, que l’exèrcit espanyol, amb “l’impuls decidit” i “el lideratge” que exerceix en les seves missions a l’exterior, projecta la imatge “d’una gran nació moderna, compromesa amb la pau, la democràcia, els drets humans i la construcció d’un món millor”. Ho va dir en el seu discurs durant la celebració de la Pasqua militar, assenyalada festivitat castrense que nogensmenys coincideix en la data amb la dels Reis d’Orient i gairebé —només hi ha un dia de diferència— amb l’aniversari del mateix Joan Carles Alfons Víctor Maria de Borbó i Borbó.
Doncs, com deia, em va fer gràcia sentir parlar de modernitat a un anacronisme amb potes com ara el rei d’una suposada democràcia occidental, i en el marc incomparable d’una festa també tan moderna com la Pasqua militar, instaurada per un antecessor de l’actual Borbó, Carles III, amb motiu de la reconquesta espanyola de Menorca, després que l’illa visqués una setantena llarga d’anys de feliç dominació anglesa (posats a ser dominats, almenys ser-ho per una potència amb cara i ulls). Però el que ho fa tot encara més divertit, naturalment, és que el referent de modernitat sigui ni més ni menys que l’exèrcit espanyol, aquell que celebra el seu dia de les forces armades fent desfilar, entre d’altres, els legionaris amb la seva soferta cabra. No hi ha cap exèrcit que hagi estat mai emblema de modernitat ni de progrés, ni tampoc els fa falta, perquè no és aquesta la seva funció. La funció dels exèrcits és defensar territoris i/o envair-los, amb tot el cost de vides humanes que sigui necessari per aconseguir-ho. No és que ho critiqui: suposo que la naturalesa humana és així i que cal organitzar aquesta mena d’institucions consagrades a les armes i la mort per tal de garantir una certa seguretat als territoris. Què hi farem. Ara bé, aquesta mena de xerrameca bonista (missions de pau, democràcia, drets humans, un món millor) que d’un temps cap aquí fan servir els dirigents per mirar d’endolcir allò que representen els exèrcits resulta grotesca, i, aplicada a l’exèrcit espanyol, directament risible. Per motius històrics, per la seva mateixa naturalesa constitucional (ara hi farem esment), i per l’aversió a la democràcia que professen una bona part dels seus comandaments i del seu entorn, l’exèrcit espanyol és una de les coses més ràncies, resclosides i estantisses que un pugui tirar-se a la cara. N’hi ha prou de recordar en quin ambient es va produir el nomenament de l’actual ministra de Defensa, Carme Chacón: per part del govern, la gesticulació progre de fer ministra una dona embarassada; per part dels adversaris, la consabuda reacció troglodita, expressada amb comentaris que oscil•laven entre el sexisme (els que la rebutjaven justament per tractar-se d’una dona) i la xenofòbia (els que s’esquinçaven les vestidures perquè era catalana). Tot, d’una modernitat que tomba d’esquena.
Però vaja, si Espanya és un país tan modern, democràtic i escrupolosament respectuós amb els drets humans, no s’entén que de cap manera s’hi puguin convocar referèndums legals sobre el dret a l’autodeterminació. Ni tampoc, que la Constitució estableixi que precisament l’exèrcit hagi de mobilitzar-se en cas que tal cosa prosperi, a fi de garantir la indivisible unitat territorial d’Espanya. Quan a Sa Majestat se li hagi passat l’empatx, faria bé de llegir-se el relat L’home que va poder regnar, de Rudyard Kipling (o veure’n l’excel•lent versió cinematogràfica, a càrrec de John Huston). Però com que no és previsible que ho faci, llegim-lo nosaltres, que hi sabrem passar més gust.
