Una història de jutges

"La presó es vol fer tan modèlica que hi ha molta gent fora que viu més empresonada i miserable de com viuria dins"

José Luis matà d'un tret Daniel la nit de Sant Joan en una platja de Vigo. Un cúmul de judicis entornen la cadena de successos que arriben fins a la mort del jove (de 25 anys) i molts altres s'hi succeiran. Judicis acumulats, mútuament implicats, però no tots amb igual legitimitat.

 

Daniel va jutjar una acció de José Luis. Sens dubte en una part de la seva educació, a escola, a casa, o a totes dues, se li va dir que, de casa se surt pixat, i que en cas d'una urgència, no es lícit alleugerir la bufeta sobre els vianants, ni que estiguin aquests ben a prop de l'aigua. Carregat amb aquest bagatge sòcio-cultural imprescindible (el que li faria impossible la convivència amb "quisso-flautes" de tot pelatge que defequen o es dutxen per les rodalies de les fonts urbanes) Daniel va enfrontar l'incívic que orinava sobre ell i altres persones. Ho va fer amb una valentia que successos de tota mena han fet desaparèixer dels deures mínims de qualsevol de nosaltres, perquè si no hi ha millor policia que la vigilància compromesa de cada ciutadà, cada cop és més difícil que ningú surti en defensa d'altre o del nostre sistema de valors, fins al punt d'haver adjudicat la categoria d'heroi a l'Echeverría immortal de l'últim atemptat de Londres.

 

Daniel va jutjar, i després José Luis va jutjar el seu jutge, sentenciant-lo a mort per les seves paraules. En la seva escala de valors, res, ni tant sols la vida humana, semblava valdre més que la seva llibertat, la qual cosa vol dir que no ha entès el significat d'aquesta paraula sagrada, perquè no hi ha més llibertat que la consciència de la nostra fal·lible i limitada condició d'iguals en tant que germans. Executant la sentència a mort, José Luis va ser jutge i botxí, fent això que el nostre sistema polític va eradicar amb un sistema públic de justícia, allunyat tot el possible de passions i interesso personals; José Luis va emprar una justícia privada que just per això entenem oxímoron, una contradicció en els termes, un absurd que condueix al caos.

 

I ara altres jutjaran José Luis. I hi haurà dues menes de jutges: la justícia oficial, la que hem construït mitjançant tribunals independents, amb el que anomenem el "jutge ordinari predeterminat per la llei", hi dictarà sentència en raó del que estableix el Codi penal, i per això José Luis complirà una sentència risible si es compara amb l'adjudicada a morosos fiscals, i semblant a la de marits d'infantes amb avarícia desmesurada; però el pitjor de tot serà que de forma paral·lela arribarà el judici sociològic d'una mena de jutges sense toga, parlant de les responsabilitats que recauen sobre les esquenes de tothom per haver permès la construcció del monstre. I així s'han farcit les presons d'assistents socials, de cursos de tota mena, de subsidis d'atur si el reclús fa alguna feina, i de piscines i espais d'esbarjo. Ara que desapareix la Model, com en una mena d'exorcisme col·lectiu, la presó es vol fer tan modèlica que hi ha molta gent fora que viu més empresonada i miserable de com viuria dins; sobre tot si es pensa la vida en la clau material que precisament és esgrimida pels més comprensius amb els delinqüents, vet aquí la paradoxa.

 

 

José Luis, si el sistema funciona, complirà uns anys de presó, i després, com era ara, tornarà a circular pels carrers, amb altra probabilitat sense haver aprés que sobre de la gent no s'orina, que a la gent no se la mata. Això passarà així, si una mare, la de Daniel o qualsevol altra, no decideix tornar a començar la diabòlica roda de judicis, agafant una pistola com la de José Luis, i esperant-lo a la sortida definitiva, o qualsevol dels permisos que el benvolent sistema li depara, acabar amb la vida del jutge-botxí, jutge-botxí ella a la vegada, jutjada després per tots nosaltres.

 

Comentaris