Una història d'amor capitalista

"No podeu servir alhora Déu i el diner"

Aquest estiu, a Venècia, Michael Moore va presentar el seu nou documental, titulat 'Capitalisme: una història d'amor'. Moore és un dels representants d'una gran tradició periodística molt nord-americana, país on la premsa i els mitjans de comunicació no han renunciat al seu paper de contrapoder i de fustigadors de les misèries que tanmateix sempre afloren en aquell gran país. A aquests periodistes ferotges se'ls diu 'muckraker', i el seu afany de mostrar la corrupció política o les terboleses de la gestió empresarial ha fet que sempre se'ls relacioni amb el socialisme o amb el comunisme —vertaders dimonis ideològics pel pensament polític nord-americà.

El reportatge de Moore tracta de Wall Street i dels responsables de la crisi financera mundial. Pel que es veu al tràiler que es mostra al YouTube, Moore intenta obtenir explicacions dels grans bancs, qüestiona que aquests hagin estat rescatats pel Govern americà amb els diners del contribuent i avalua el cost social de la crisi, amb el que aquesta ha comportat en atur i pèrdua de propietats per a les famílies d'ingressos mitjans i baixos.

M'agradaria haver vist el reportatge de Moore per a poder parlar-ne amb total coneixement de causa; l'obra anterior de Moore, 'Sicko' —un reportatge on fustigava el sistema sanitari nord-americà—, no va arribar sinó dos anys després de ser estrenat als EUA; fins aquest estiu no s'ha pogut veure al nostre país, tot i que ha passat pràcticament desapercebut.

A 'Sicko', Moore posava de relleu —potser fent algunes trampes— que la situació sanitària als EUA demana realment una reforma com la que Obama intenta tirant cap endavant, un conjunt de mesures que res tenen a veure amb la medicina pública europea, però: una característica de l'enfocament que Obama vol donar a l'atenció de la salut és que manté el sistema d'assegurança privada. Un autèntic socialista donaria suport a un sistema universal d'assegurança proporcionat pel Govern, oi? Ho dic pels que afirmen que Obama és del partit de Zapatero.

Però tornem al que diu ara Moore sobre el capitalisme. Per Moore —ho extrec de múltiples entrevistes—, el capitalisme és un sistema que 'legalitza l'avarícia', és un sistema que abans —anys cinquanta i seixanta— era bo, però que ara, segons Moore, no és millor que les estafes piramidals. És un sistema on un 1% de la població —els qui remenen les cireres— gaudeixen de més comoditat econòmica que el 95 % restant. Aquesta majoria viu treballant i esforçant-se per arribar a ser un dels milionaris de la cúspide, però aquesta és un saló massa esquifit perquè hi càpiga ningú més que la tribu dels pocs elegits.

En una entrevista a la CNN, li demanen a Moore si a ell no li ha anat molt i molt bé en el sistema capitalista; fet i fet ell s'ha fet ben ric i les seves pel•lícules s'han vist a tot el món, recaptant la bella quantitat de 184 milions de dòlars. El periodista de la CNN, posant-se en pla 'muckraker' davant el 'muckraker' més famós del món, l'acusa d'hipocresia. ¿No és hipòcrita qui difama del sistema que l'ha portat a la riquesa i al benestar material més envejable?

Que què diu Moore? Moore s'atreveix a comparar-se amb els pares de la pàtria; afirma que tant George Washington, com Jefferson com John Adams es van rebel•lar contra la situació colonial del seu país sota la fèrula anglesa, a pesar de què a ells els anava prou bé en aquella tessitura: tots eren rics i acomodats, però això no els va impedir denunciar una situació d'injustícia.

El problema, senyor Moore, no és que hom es rebel•li, ni de les bones intencions que es tinguin per millorar el sistema, sinó del que realment pot fer-se per millorar-lo sense que s'empitjorin les coses. Com diu el refrany, l'infern està empedrat de bones intencions. Amb bones intencions es fa molt mala literatura, ho sabem, i també amb bones intencions es pot fer una política econòmica molt pitjor que la simplement basada en la tan criticada avarícia. Moore ja hauria de saber que els vicis privats generen virtuts públiques, encara que aquestes puguin entrar en crisi de tant en tant.

Moore, finalment, es confessa: diu que critica el capitalisme perquè aquest va contra el valors cristians… Sí, ja ho deia Jesús de Nazaret: 'és gairebé impossible que un ric entri en el Regne de Déu'; 'Si vols ser perfecte ven el que tinguis, dóna-ho als pobres i segueix-me'; 'Qui de vosaltres no renunciï a tots els seus béns no pot ser el meu deixeble'… Etc…

El problema és que Moore, com em sembla que també Francesc Cabana —almenys per les seves paraules en una entrevista a aquest diari—, confon la moral (cristiana) amb l'economia.

Tant Moore com Cabana —com tots el que critiquen l'avarícia o la cobdícia o l'egoisme com a motor del capitalisme— obliden el següent: certament és la cobdícia el que empeny els homes a fer negocis i a muntar empreses, però és el mercat qui dicta els marges de beneficis. No sóc jo —ni tu ni ell— qui prescriu quant pot guanyar-se sinó la llei de la oferta i la demanda.

Jo puc ser tot el cobdiciós que pugui suportar, però serà el mercat qui em marcarà fins a quin punt la meva cobdícia és possible i rentable. Per entendre'ns: si jo, o el senyor Moore, o qualsevol lector d'aquest article vol vendre una casa o un pis, per molt —o poc—cobdiciós que sigui no vendrà mai per sota ni per sobre del seu preu de mercat.

Abans de la crisi fins i tot la senyora més cristiana i santa venia el seu pis d'acord amb les lleis de l'oferta i la demanda —com podria ser d'una altra manera?—, fins i tot Michael Moore ven les entrades de les seves pel•lícules al preu de mercat, ni més barates ni més cares. Qui de vosaltres anirà a treballar si li paguen un preu inferior al de mercat? Hi ha algú que renunciï als seus beneficis laborals possibles dient que ell no és cobdiciós? Escriuria jo aquest article si no me'l paguessin, és a dir, sense una punta de cobdícia?

Ni el comentarista antiliberal d'aquests articles renunciaria a una pujada de sou per un volum idèntic de feina dient que ell no és cobdiciós. Tampoc vendria casa seva per un preu inferior al que dicta el mercat immobiliari, és a dir, per menys del que ho faria el seu veí egoista.

Quan vegi que la gent rebaixa les ànsies d'obtenir beneficis (amb el seu treball, amb la venta dels seus béns) en nom d'una moral no cobdiciosa sabré que anem per un camí de santedat, però també que la fam i la misèria s'acosten a grans gambades.

Per alguna cosa Buda, Jesús o Diògenes anaven esparracats: genis morals, sí, però confiar amb què les seves paraules ens treguin de la crisi —o ens estalviïn les crisis futures— és d'un ingenuïtat bastant corprenedora, d'un ximplesa intel•lectual que ni les bones persones voldran acceptar.

Si un empresari comença a vendre els seus béns i serveis a un preu inferior al de mercat perquè no creu en la cobdícia no farà sinó fer mal als seus competidors —boicotejar-los—, a més, no crearà riquesa ni tots els llocs de treball possibles i anirà, a un ritme bastant notable, cap a la ruïna. Amb bones intencions —sense cobdícia— es fa molt mala economia.

La bona economia, fonamentada —qui pot negar-ho?— en les baixes passions —per què 'baixes', però?—, ens dóna uns resultats socials i personals més apreciables.

Mentre esperem que s'estreni l'al•legat de Michel Moore que ens faci combregar amb rodes de molí i ens doni lliços d'economia angelical podem llegir els Evangelis, traduïts a un català exquisit per JF Mira: 'Cap criat no pot servir dos senyors, perquè, si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner'. (Lluc 16-3).

 
 

Comentaris