Aquest 11 de Setembre s’ha convertit en un punt d’arrencada per a tots els sectors socials que volen més sobirania per a Catalunya. Aquells que en volen més, sense limitacions imposades per lleis que s’apliquen de manera coercitiva, i que no estan disposats a esperar més dècades per aconseguir-la. El nou Estatut ha esdevingut un vell desencís. Una vegada més, un esforç polític i social enorme ha tingut com a conseqüència una frustració, que es farà encara més grossa quan el Tribunal Constitucional determini si l’interpreta, el retalla o l’obre en canal. Els sectors més actius del catalanisme han proposat estratègies complementàries per fer evident la protesta i la indignació. Els més passius demanen esperar que es concreti la resposta judicial abans de fer res. Un greu error. Perquè tots els indicis i la trajectòria del Constitucional no permeten esperar cap miracle i perquè quan arribi la sentència les respostes han de ser immediates i encadenades.
N’hi ha que ja convertiran la Diada en una reivindicació independentista, n’hi ha que demanen d’escampar l’exemple d’Arenys de Munt i desplegar consultes sobiranistes arreu de Catalunya, n’hi ha que proposen una gran manifestació unitària posterior a la sentència i n’hi ha que la rebutgen i demanen una iniciativa molt més contundent. N’hi ha, finalment, que proposen un nou referèndum que rebutgi a les urnes el text que enllestirà el Tribunal Constitucional. Totes aquestes actituds manifesten una sensibilitat social molt més activa i desacomplexada que la que mantenen les direccions de la majoria dels partits, fins i tot les d’aquells que es proclamen nacionalistes i sobiranistes.
Tots aquests símptomes evidencien una falta de liderat. Qui en traurà profit, de la protesta? Qui la canalitzarà políticament? En tot cas, sembla també clar que l’endemà de la sentència, avui mateix, ja no semblen vàlids els mateixos esquemes nacionals que havien estat útils fins a l’aprovació de l’Estatut. Mentre es defineix l’eficàcia de la resposta social i mentre els partits catalans –els actuals i els que vindran- miren d’acomodat l’estratègia als nous moments, hi ha dos punts que tothom hauria de tenir clars i hauria de considerar prioritaris. La Catalunya postestatutària ha d’anar avançant sempre a favor de les urnes. Per això, ni que alguns se l’hagin pres com un gest estèril, és tan important el referèndum d’Areny de Munt. I, dins aquesta lògica, les complicitats i les majories socials són determinants. Per molt que l’independentisme es faci més visible i més actiu, Catalunya no avançarà nacionalment si no és amb el suport de la majoria de la seva societat. Per tant, alguns gestos –i algunes recriminacions- no tenen gaire sentit. Aquest país només serà independent si algun dia així ho volen la majoria dels catalans. I sembla que algunes de les organitzacions entre les milers que aquests dies es mouen com membres d’un vesper trepitjat no ho tenen en compte.
