Una fractura familiar (per culpa de l' independentisme)

"Pare, entre nosaltres, hi ha coses més importants que una societat democràtica. Preservar la nació, fer-la perdurar en la història,..."

— Fill, us ho heu de pensar bé això que dieu, el teu partit mai havia estat tan radical.

—Pare, això que defensem ara és el millor per Catalunya.

—Però això que defenseu ara no és el que vol la majoria!

—I qui sap el que vol la majoria! Jo sé que el que defensem, encara que sembli molt difícil d'aconseguir, és el millor per a tothom - és el millor per als catalans i també per als espanyols, encara que molts se'n burlin i no ens entenguin.

—Però, fill, no veieu que esteu creant tensions, que el vostre partit té el cor trencat, que teniu gent molt important dient que ells volen una altra cosa? No veieu que aneu contra el consens que us ha fet forts i centrals a Catalunya, que us ha donat molt de poder a tot arreu?

—Pare, encara que perdi vots, m'és igual, ho faig per sentit de responsabilitat. La política ha de ser alguna cosa més que un càlcul de vots a curt termini.

—Però, fill, això que defenseu perjudicarà els catalans econòmicament, i políticament. Si vosaltres i els vostres amics us imposeu (Déu no ho vulgui!), els catalans serem no-res, no tindrem véu ni vot a Europa!

—I què, pare? Pensa que hi ha valors polítics, i realitats polítiques —la nació, per exemple— que són més importants que el benestar de la gent.

—Fill, no te n'adones que per una bona part dels catalans la manipulació sigil·losa i astuta a la qual han estat sotmesos no ha funcionat? Que molts ja no hi creuen, en la teva nació? Molts ara estan obrint els ulls a la realitat, com si despertessin d'un mal son. Des del primer moment els teus amics van pressionar per aconseguir l'hegemonia política, social i cultural dins de la societat catalana — tanmateix, no ho heu aconseguit, cada cop més gent es desmarca de vosaltres i de la manera que expliqueu la història.

—Pare, sou vosaltres que expliqueu una història del país i de les relacions amb Espanya que no estan ben fonamentades. Tots els llibres de text ho expliquen altrament.

—Pere, durant 35 anys heu anat creant el brou de cultiu que ens ha portat a la situació actual. El que vosaltres defenseu ve de lluny, no és flor d'un dia, no és una improvisació—i no ha funcionat! La vostra opció és la que més se sent, la que més altaveus té, a Espanya i a Catalunya. Fer tot el possible perquè s'escolti a la resta és tan important com urgent, si en lloc de construir una nació pretenem arribar a ser una societat democràtica.

—Pare, entre nosaltres, hi ha coses més importants que una societat democràtica. Preservar la nació, fer-la perdurar en la història, assegurar el seu prestigi i el seu lloc en l'escenari internacional, garantir la solidaritat interna, tot això és realpolitik, i tu em parles de bones intencions xirucaires.

—Pere, la nació, la teva nació, és més important que la llibertat de la gent?

—Pare! Quina demagògia...

(Una veu, del pis de sota:) "Sr. Navarro, que fem tard per anar a la Via Catalana!"

—Pere, me n'he d'anar. Em sap molt greu que les opinions de l'Alfonso Guerra tinguin més pes que les del teu pare. Dóna'm una abraçada, fill. Que no us féu mal!

 
 

Comentaris