Fa uns dies el periodista Javier Benegas entrevistava el professor José Luis González Quirós, qui advertia que en un país de la Unió Europea l’eventual independència d’un territori sols pot venir de la mà del pacte o mitjançant una guerra. Quelcom semblant expressava mesos abans Agustí Colomines amb altres paraules en dir que “sense morts, la independència triga més “.
Crec que el president Torra ha aclarit aquesta setmana quina és, a parer del grup que envolta Puigdemont, l’opció de Catalunya en aquesta dicotomia: “ja no hi ha marxa enrere i estem disposats a tot per viure lliures”. Fem com ells” (els eslovens) Antoni Comín semblava optar per la mateix via: al seu costat en l’acte per la República Catalana que concentrà un miler de persones en un teatre belga aquest pont estès entre la Constitució i la Immaculada en dir que el que queda de camí és el més dur.
Seixanta morts i tres-cents ferits, aquesta és la quantificació eslovena d’una via com la que preveia Aznar (la de la balcanització) I a ben segur que hi ha gent disposada a pagar-lo, però és aquesta via la de tothom, o sols és la seva? És ben clar que aquesta fugida cap endavant és la més factible per a tota la gent que ja no pot fer marxa enrere. Però som tothom en aquesta mateixa tessitura? Els que viuen a Bèlgica saben que la seva fugida va servir per internacionalitzar el procés, però també per tancar-los la via de retorn. Des d’allà, sense patir altra presó que la interior (que no menys tinc), potser és massa fàcil parlar de la violència que, diuen, ens espera. Perquè si no tornen, ells també la patirien? O resultarà que, com la presó, caurà sols sobre la carn i l’ànima d’altres?
Veiem un simulacre. Els CDR tallant l’AP7. El president Torra encoratjant-los (apreteu!) Els mossos pillats entre la seva responsabilitat i les consignes rebudes: perquè pegueu manifestants? Ni un gest davant el tall d’autopista. Els manifestants tenen drets. Uns drets que no tenen els que van a la feina o a un hospital emprant la via inutilitzada per unes ” desenes de manifestants ” (paraules a Catalunya informació entre cometes), una desena d’aquesta mena de persones que sol dir dels que no pensem com ells que som idiotes, habitants de Matrix. I que a cop de tall de via ens faran entendre quina és la realitat.
Mentre tant frontera enllà uns quants polítics parlant d’Eslovènia. Eslovènia? Quina frivolitat ! Més aviat una aparença de disbauxa per fer-nos oblidar que ni tan sols van ser capaços d’abaixar la bandera espanyola el dia en què proclamaren una brevíssima república de pega. Si aquell dia ni un sol de tots aquests que parlen es va deixar trencar la cara, estan dient ara que se la trenqui (altre cop!) la gent que aleshores els va creure?
Ironia màxima: a aquestes hores els polítics revisen imatges dels policies, per jutjar si van ser prou tous com per respectar els drets d’unes desenes (desencadenades) de persones.
