Quan et fan fora de casa teva alguna cosa se’t trenca a dins i no sé si es recuperar. En el cas dels fills, la trencadissa és més bèstia, el que es trenca té a veure amb l’empar, amb la certesa que aquesta nit hi haurà un lloc on aixoplugar-se. Si això se’ls pren, si en una societat on l’habitatge, l’aliment i els subministraments es donen per assegurats, a ells se’ls deixa sense sostre, tota la resta passa a ser secundari. Per què he de treballar, si treballant puc perdre la casa? Per què hauria d’estudiar? Etcètera. En el fons té a veure amb el pacte social. Complim uns deures perquè se suposa que, en fer-ho, se’ns respecten uns drets mínims. El més bàsic és el dret a tenir les eines per allò que en diem “guanyar-se la vida”. És a dir, tenir els imtjans per pagar el sostre sota el qual ens aixopluguem i els aliments necessaris per a la supervivència en unes condicions mínimes. Als nens que veuen com deixen a la seva mare, al seu pare, al carrer, i per tant a ells, se’ls instal·la una inseguretat imperdonable i després és molt difícil fer-los entendre que han de complir amb els seus deures. A canvi de què?, poden preguntar-te. Per experiència puc assegurar que és molt difícil respondre a això de manera contundent.
El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) acaba de fer públic el número de desnonaments del segon trimestre de 2018. I és terrible. Entre abril i juny s’han produït 17.152 llançaments, la majoria (61,2%) per deixar de pagar el lloguer de l’habitatge. La resta té a veure amb les hipoteques. L’important és l’habitatge. I faig èmfasi perquè sempre hi ha qui s’esforça en assegurar que es tracta “de locals”. Cadascú sabrà per què nega la realitat.
Catalunya és la comunitat autònoma on s’ha fet fora a més gent dels seus pisos. En total, 4.170 desnonaments, que suposen el 24% del total de l’Estat. La següent és Andalusia, amb 2.718. Sens dubte hi ha molts assumptes urgents a l’agenda política, fins i tot molts assumptes importants. Tot i això, de què serveixen si en només tres mesos s’han deixat més de 4.000 persones i famílies al carrer? Gairebé 350 cada setmana, 46 cada dia! Per què ningú no en parla? Per què ningú no alerta que es tracta d’una emergència nacional?
