Una dosi de Poblet

"Hi ha un munt de gent un xic cansada de parlar d'aquest tema a tota hora"

Sí, ja sé que se'm dirà que no és el temps. No estan les coses com per relaxar-se, cada minut compta fins el dia 1 i el que aleshores succeirà. Com es juga a tot o res a una i altra banda, no es pot estar per romanços i qualsevol línia als mitjans ha de ser dedicada a anatemitzar el contrari o a descriure les delícies de la pròpia opció. Ja sé que uns es dediquen a dibuixar l'arcàdia feliç d'una república que, a diferència de la que condemnà Companys, indultarà tots els inhabilitats per delictes que deixaran de ser-ho; i que altres informen de suposades plagues bíbliques que esdevindran el nostre dia a dia pel fet de separar-se d'uns dels Estats més grans d'Europa. Tot és possible i per molt que tothom actuï amb vehemència i suposada fermesa, ningú sap del cert què succeirà, perquè uns han fiat a la reacció de la gent la contundència de la revolta i perquè els altres estan preparant la manera de menystenir tot el que no sigui poc menys que revolucionari.

 

Ja ho sé, tot això, i sense pretensió de ser equidistant (altra paraula que no contenta ningú), crec que les raons de cadascú tenen altres formes de defensar-se; que hem emprat la imaginació amb formes més pròpies del XX que del XXI, entre altres coses perquè no hem pensat que potser ha passat ja el temps i la glòria dels Estats. Però justament per això crec que hem de recordar que també hi ha un munt de gent un xic cansada de parlar d'aquest tema a tota hora, i en honor seu els hi diré que avui he estat a Poblet, que m'ha reconciliat (si és que calia) amb el món, que tots els nostres contratemps d'aquests dies, les pors, els neguits, i fins i tots les raons i les il·lusions per iniciar aquest procés conviuen amb la màgia de la terra, les fórmules creatives que fan art del vi i de l'oli, la intel·ligència dels monjos en establir-se en certs racons d'aquest país petit, com li diu en Llach. Que això romandrà passi el que passi, com ha aconseguit sobreviure a convulsions més grans.

 

 

He estat a Poblet i he sentit per un moment la màxima relaxació. Després, en tornar a casa, m'he posat a escriure això i he començat de nou a pensar en els lectors, molts d'ells tan crítics amb tot el que dic, ja sigui perquè dic massa, ja sigui perquè no en dic prou, i m'he convençut que a tots plegats ens caldria una dosi de Poblet de tant en tant.

 

Comentaris