Per fi tindrem, a València, una gran manifestació unitària pel finançament. Serà el 18 de novembre i convocarem la major part de partits, sindicats i entitats de la societat civil. Una convocatòria de mínims però que possibilita una crida d’ample espectre i que diverses entitats anirem omplint de contingut. Ha costat molt des que el 4 d’abril, l’impresentable ministre espanyol Montoro va fer pública la proposta de pressupostos de l’estat per a enguany, 2017, i tothom va comprovar que a l’apartat d’inversions el ministre tornava a burlar-se del País Valencià preveient unes inversions que no arribaven al 50% del que representem. Un “costum” que ve de molt llarg, el resultat del qual és que ara mateix el País Valencià està empobrit i la renda per càpita és ara mateix un 12% inferior a la mitjana de l’estat.
La diferència en aquesta ocasió, és que va?haver-hi?voluntat de resposta. La vicepresidenta del Consell en qualitat de portaveu, va anunciar que?calia muntar?un canyaret. Dit i fet, les xarxes socials van esclatar contra Montoro i tot el que representa. De seguida va vindre la primera poalada d’aigua freda: el president va reconvenir que eixos temes eren per a parlar-los i negociar-los. La bomba però ja estava llançada. Articles d’opinió, manifestos i comunicats, tots a una posaven?dalt?la taula un problema que des de l’acadèmia i des d’entitats anàvem denunciant?des de ja fa temps. A més,?en obrir?la caixa de Pandora, va?aparéixer?a ulls de bona part de la societat que el problema no era només la falta d’inversions sinó que hi havien almenys quatre derivades en el mateix sentit i que s’evidenciava que el problema era molt més greu encara.
La primera, una manca històrica d’inversions de l’estat al País Valencià. La segona, un infrafinançament del sistema autonòmic valencià xifrat a dia?de hui?en uns 1.350 Milions?de €/any. La tercera, un deute que hem qualificat d’injust i odiós per estar contret per a poder compensar l’infrafinançament. Aquest deute suposa a hores d’ara uns 45.000 Milions d’euros. I la quarta derivada i segurament la més important és que patim un espoli, via impostos que se’n van i que no tornen ni en transferències ni en inversions, la qual cosa suposa uns 6.400 Milions d’euros a l’any. A tot açò cal sumar-li que des de l’ampliació de la Unió Europea cap a l’est?en incorporar-se tota una sèrie d’estats empobrits, el País Valencià supera, per molt poc, el llindar per a rebre ajudes de?la UE?i també ens hem quedat sense aquestes aportacions. Sumant tot això i tenint en compte les diverses variables, sempre en funció del PIB, el nostre país deixa d’ingressar anualment una xifra estimada entre els 8.000 i els 10.000 Milions d’euros. Tenint en compte que els pressupostos de la Generalitat Valenciana no arriben als 18.000 Milions, podem fer-nos una idea de la magnitud del desastre i de com?afecta?la vida diària de la majoria de la ciutadania valenciana.
Doncs bé, contra això calia muntar un canyaret, o una gran mobilització popular, sostinguda en el temps fins a capgirar la situació que patim. Però van començar a sorgir dubtes i problemes i a allargar-se la data de la convocatòria, tal com vaig intentar reflectir a l’article “La mobilització pel finançament és una serp d’estiu?”. Ara però s’hi ha?représ?el tema i com deia al principi ja està convocada una, esperem, gran manifestació a la qual cada entitat podrà omplir de contingut a partir d’uns acords bàsics. Així, el manifest unitari parla d’una discriminació anual de 1.600 milions d’euros, quan ja hem vist que la xifra real ens situa en una discriminació i un espoli que supera de llarg els 8.000 milions.
On rauen però tant els dubtes sorgits per a la convocatòria com la discrepància en la xifra? La resposta és la por d’algunes persones, partits i entitats. Sí, la por que el País Valencià puga entrar en una dinàmica semblant a la que n’hi ha a Catalunya.?Por a que?la ciutadania puga comprendre que l’infrafinançament, el deute i l’espoli ens equipara a tots dos territoris. Por que la gent comprenga que darrere dels problemes econòmics no hi han només errades tècniques sinó decisions polítiques que afavoreixen l’oligarquia de l’estat espanyol.?Por a que?la gent comprenga, una vegada al carrer, que no podem acontentar-nos amb una mera autonomia administrativa i que necessitem la total sobirania política.?Por a que?la gent s’adone que necessitem polítics, partits, sindicats i entitats que miren no només pels seus interessos partidaris(legítims), sinó que situen al centre de la seua actuació la voluntat de construir un País Valencià plenament lliure, al servei de la seua gent i de la seua felicitat.
Vull deixar clar que el meu objectiu no és plantejar ara que les situacions de Catalunya i País Valencià siguen equiparables. Ni?tan?sols que estem al davant d’un cert recorregut històric que Catalunya ja ha fet i que el País Valencià haja de recórrer de manera similar. Entenc però que algunes?similitud?sí que?són equiparables com són la necessitat de la llibertat individual i col·lectiva i les bases d’equitat material que les puguen fer possibles. I això?sí que?ens porta a una raó que rau al fons de tots els conflictes territorials que coneguem del present i del passat, és a dir, que darrere de tot conflicte nacional estan els interessos de l’elit de l’estat dominant per apropiar-se de l’excedent generat al territori dominat.
Aleshores… Fora pors. Fora pors i eixim totes i tots al carrer a exigir la fi de l’infrafinançament, la lleva del 100% del deute i la fi de l’espoli. I si això implica un apoderament de la gent i una exigència de ple autogovern i sobirania doncs benvingut?siga.
