Una declaració d'esperança

"L'espai central de la Catalunya política, aquell màgic lloc anhelat per qualsevol força política, l'ocupem nosaltres"

En plena guerra del desastre nacional, Joan Sales va enviar una carta al seu amic Màrius Torres on l'advertia que: "si no donem grandesa al nostre nacionalisme, no entusiasmarà les multituds; si la renaixença no havia de ser total, potser més hauria valgut no iniciar-la". És bo tornar als clàssics en moments de neguit i ànsia.

El catalanisme, és a dir, l'independentisme, viu aguantant la respiració des de les darreres eleccions. Un cop la tramuntana va netejar les boires electorals, els catalanistes vam descobrir que havíem guanyat, que som majoria i que tenim a l'abast el que cap generació abans que la nostra havia somniat. Per què? Senzillament perquè estem al bell mig del país. Que ningú no s'equivoqui: l'espai central de la Catalunya política, aquell màgic lloc anhelat per qualsevol força política, l'ocupem nosaltres.

Anys d'un trasbals immens, de declaracions de sobirania i de fulls de rutes, del treball esplèndid, rigorós i imprescindible del CATN i de tantes associacions i fundacions que ens han fornit d'arguments; temps de manifestacions històriques, de lleis i de decrets. D'esperança d'un futur en llibertat pel nostre poble. De riure i d'alegria. Ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, fins a la majoria. Un concepte, recordem-ho, molt recent, acostumats com estàvem a moure'ns en la marginalitat i els extrems.

He dit sempre que sóc partidari de proclamar la independència demà a l'hora d'esmorzar, he combatut com he sabut els provincians, he posat per davant de tot el fet de sumar per a la independència. En tinc prou per estar d'acord amb qui sigui mentre vulgui construir l'Estat català; per les mateixes raons, no accepto cap complicitat amb qui no aspira a la mateixa idea de llibertat absoluta pel meu país. I no penso que sigui cap cosa rara: a Catalunya som molts els que prioritzem el concepte d'independència, ara i aquí, per sobre de qualsevol altre, senzillament per creure que aquest no és un objectiu de partit sinó de país. I per tant, que cal obsessionar-se fins traspassar els límits de lo raonable en cercar obligatòriament complicitats amb tota la família independentista. Ens hi va una les claus de l'èxit.

I visc les meves contradiccions com puc. Odiant les "performances", vaig estar implicat en els "Castells a Europa"; jurant-me a mi mateix que no aniria a cap manifestació més, m'he quedat xop com un ànec fa uns dies a la plaça Sant Jaume; rebel·lant-me a anar a les portes de les cases de la gent, dissabte vam passar per Terrassa i Castelldefels amb la gigaenquesta i aquest cap de setmana que ve em toca Sarrià-Sant Gervasi.

No hi ha camí per a la independència, la independència és el camí, que diria Gandhi avui a Catalunya.

Si fem cas dels informes del Llibre Blanc de la Transició Nacional, ja som a la darrere etapa, abans que tot comenci. És a dir, som a les portes de la darrere carta a jugar: les eleccions plebiscitàries. És imprescindible assegurar aquestes eleccions, perquè ja no es repartiran més cartes de la baralla. Partits i societat civil han de fer un pacte de sang per complir-ho. Sense aquesta votació, tot el camí haurà estat en va. Amb aquesta votació, en canvi, tot té sentit. Confio, un cop més, en què el país estarà a l'alçada. I sí, abans el 9N estem convocats. Si aquesta data és el tret de sortida de les plebiscitàries, per què no utilitzar-la?

Certament, aquest article és una declaració d'esperança.

 
 

Comentaris