El dia que vàrem conèixer la sentència sobre els fets d’octubre de 2017 tots els diaris proclius a l’entesa a Espanya parlaven de que havia arribat el moment de fer política. El reconeixement tàcit a la incapacitat que fins aleshores havien demostrat els nostres governants no assegurava que d’allà en endavant fossin capaços de ser a l’alçada. Els darrers esdeveniments a Catalunya en són bona mostra.
Són aquests moments tan farcits d’emocions i, a més, hi ha tanta gent que viu de la tensió i de la bronca que els incentius per recaure en l’error, o fins i tot agreujar la circumstància, de ben segur que hi són, perquè no d’una altra manera es pot entendre quin sentit té incendiar Barcelona o paralitzar un país.
Però l’acció i la matèria vénen sempre precedides per la idea i potser imaginant que arribarà la concòrdia, la concòrdia es farà realitat. Ha costat la presó d’alguna gent i el seu dolor, i el de moltes altres persones, un dolor que malauradament és paral·lel a l’alegria d’altres pel càstig establert. Totes dues emocions són legítimes, perquè estan ubicades en dues interpretacions contraposades del significat de la llei. Això no significa que hi hagi raó en totes dues emocions (sols en un cantó es troba la raó que suposar complir la llei o canviar-la pels procediments establerts), però més enllà d’això, que sé que és més fàcil de dir que d’acceptar, haurem de començar a pensar en una nova manera d’entomar el conflicte.
Una manera de fer on uns acceptin que hi ha massa gent que vol un altre tipus d’estat i altres reconeguin que ni són prou a Catalunya per imposar res, ni es pot marxar d’un pacte pel sol fet que alguns dirigents siguin maldestres. Caldrà revisar les pròpies accions amb sentit crític al temps que s’intenta analitzar la dels altres amb empatia. Caldrà pensar que les lleis estan pensades per mantenir la convivència i no per malbaratar-la. Caldrà acceptar que estem davant d’una altra sentència que, com la de l’Estatut, la major part dels que criden a favor o en contra no l’han llegida i que la majoria dels que la llegeixen no la poden entendre perquè, per bé i per mal, el llenguatge jurídic és especialitzat i cal haver estudiat per poder criticar el seu contingut, no hi ha prou amb llegir una frase aïllada. Sí, a més, cadascú n’agafa la part que més li agrada, és evident que el context es fa propici per a la baralla.
No podem avançar més per aquest camí. No hauríem. No podem continuar mirar-nos a la cara amb recança. Cal reconciliar els esperits, potser ni ens caldrà dir-ho, potser hi haurà prou amb un silenci ple de sentit i una mà estesa per a l’ajuda mútua. Tothom ha pogut equivocar-se i, tot i no ser un dret, equivocar-se és la marca de la casa. De la casa de la humanitat: fal·lible, més reptiliana que racional, més emotiva del que es pensa, però una de sola, enmig de l’univers. Una de sola.
