Dijous o divendres passat Mònica Terribas preguntava a Carme Forcadell si ella pensava, com Carla Bruni, que el poder és una droga dura.
La combinació de paraules i de silencis en els primers segons de resposta de Carme Forcadell posaven en evidència la seva incomoditat en haver de respondre una pregunta així: Mònica Terribas insistia a sobreentendre que ser la presidenta del Parlament és haver tingut poder i Carme Forcadell, que no se sentia identificada amb aquesta atribució, va tancar la resposta amb un important “jo no he tingut poder”. L’ex-presidenta del Parlament va explicar que presidir havia estat una experiència de gestió, d’organització i, sobretot, de garantir les veus de tots els Grups.
Doncs bé: si alguna possibilitat teníem de veritable transformació política, és a dir, de feminització de cap nou projecte polític a Catalunya ?amb les Institucions que hi ha ara? era sens dubte amb més dones donant aquest sentit a la pràctica política i restant sentit de poder a tot plegat. Així que res, perquè avui el Parlament de Catalunya ha quedat constituït amb una Mesa en la qual, de set membres, només hi haurà una dona fent, a més, pels pèls, de secretària quarta: una de set possibilitats de feminització, i encara falta saber si Alba Vergés volia feminitzar o no, i, si volia, com de titànic serà en un entorn de sis.
La república que havia de ser nova, doncs, no serà una república ciutadana? I la ciutadania d’aquesta república nova, així, no serà diferent, diversa, dispar? Perquè… pel feminisme com a projecte polític, ja, ni pregunto, no?
El patriarcat ha recuperat el Parlament de Catalunya avui, sí, i ha cimentat un sentit d’allò polític que s’identifica molt més amb el poder que amb la ciutadania. Ja ho veureu.
