Hi ha coses senzilles de fer; així, per exemple, fregir un ou. Una altra cosa senzilla de fer —avui l’article és llarg, ja aviso— és que et facin fora d’un diari. Perquè et facin fora d’un diari basta que insultis el director; basta que posis verd un col·laborador o col·laboradora; basti que surtis de l’educació mínima i comencis a destralejar, confonent dissensió i argumentació amb diatriba i càrrega de la cavalleria lleugera.
Possiblement, si vostè em convida a casa seva i jo començo a insultar el seu gat o la seva sogra em farà fora del piset —amb l’ampolla de vi i el pastís de figues amb el qual em presentaré de manera inevitable. És bastant obvi. Vostè no té per què aguantar els meus insults; ara bé: ¿constitueix això una censura? No ho crec. Es basa en la idea que ningú té per què aguantar que l’insultin, sobretot quan l’insult només és, massa sovint, una mostra d’impotència: no pots aconseguir que et llegeixin per cap altre motiu. Ai.
És millor que ens llegeixin pels bons motius, però: perquè diem coses intel·ligents o enraonades, per exemple. O perquè fem una certa gràcia, encara que el que diem puguin ser unes grandíssimes obvietats. També és possible fer-se llegidor mitjançant la injúria, perquè és molt atractiu pel lector veure amb qui començarà a acarnissar-se l’articulista fins a fer-li sang més o menys metafòrica. Jo podria dir perfectament que el director d’aquest diari digital —amb qui no he parlat mai, ni vist mai en persona…— és un ogre, o que alguna col·laboradora és una bruixa amb escombra hidroelèctrica i que escriu sense saber posar els complements bidireccionals. Possiblement em farien fora d’aquest butlletí volàtil: ¿però de què serviria, tot això? Quina valentia demostraria jo, amb aquestes escomeses? Ho dic perquè ara està com a de moda fer-se expulsar dels mitjans, simplement perquè hom comença a carregar contra les senyoretes de la casa.
Així, per exemple, el senyor Sánchez Piñol, amb el seu article a La Vanguardia. El senyor Sánchez Piñol fa un article denigrador contra un col·laborador del mateix diari, i no li publiquen. ¿És això censura? Doncs no ho crec; mai un article de La Vanguardia havia estat tan llegit; però basta que alguna cosa faci pinta de ‘censurada’ o d’atac directe perquè de seguida convoqui una gran massa de lectors, i això ho saben tots aquells que viuen de posar petites bombes dialèctiques. El senyor Sánchez Piñol és un gran explicador d’històries, i sap que aquestes atrauen quan estan molt carregades de marro.
Jo entenc que el senyor Zarzalejos fa un articulisme una mica patètic i estúpidament unionista —no és el pitjor d’aquesta corda, ni molt menys!—; però no crec que d’aquí s’hagi de passar a l’atac personal, per molta dissensió que puguem establir-hi. Posaré un exemple.
El director de La Vanguardia, el senyor Màrius Carol. ¿Sabeu com escriu la majoria dels seus editorials?
El senyor Màrius Carol és molt aficionat a posar citacions en els seus articlets diaris. El senyor Màrius Carol sembla així una persona molt culta. El senyor Màrius Carol és capaç de dir-te què opina Ovidi sobre els rellotges de cucut o Gandhi sobre l’arròs amb llamàntol. El senyor Màrius Carol, a qui jo llegeixo cada dia, em dóna la impressió de ser una persona summament culta i intel·ligent, i amb una memòria prodigiosa, elefantina i moderada. Jo també sóc aficionat a la cultura i a memoritzar frases cèlebres, però sóc incapaç de recordar què va dir Faulkner sobre la botifarra amb seques, o la mare Teresa de Calcuta sobre els espàrrecs gratinats.
Per exemple; el dia 5 de febrer el senyor Carol escrivia: “Sir Francis Bacon, que era un racionalista de pies a cabeza, escribió que la maravilla de un copo de nieve supera la sabiduría de un millón de meteorólogos”. Doncs bé; si vostè posa a Google ‘citas sobre la nieve’, ¿quina serà la primera citació de la primera pàgina web que li surti? Doncs la citació de Francis Bacon, a sabidurias punt com!
¿Veieu com n’és de senzill semblar una persona culta? Basta posar a Google “citas sobre la cultura” i allà ho tindràs tot; semblaràs molt més educat que el teu sogre! La meravella o la vergonya, triïn vostès mateixos… Si jo hagués estat convidat mai a escriure a La Vanguardia hauria fet l’article sobre això. Evidentment sense insultar: exposant els fets, les raons, les ximpleries… I esperant que el senyor Carol comenci a fer periodisme de veritat, i deixant tranquil el Google, que amb això ja no enganya ni a les porteres que encara paguen la subscripció. (A més, qualsevol persona vertaderament culta sap que la immensa majoria d’aquestes cites són apòcrifes, ai.)
El senyor Carol practica “la citació Google” tres o quatre dies a la setmana, ho tinc més o menys controlat. Així, l’endemà, el 6 de febrer, Carol citava Maurois, simplement perquè havia posat a Google: “citas sobre la diplomacia” —aquest era el tema del dia…— i allà, a proverbia punt net, trobava la citació que li permetia donar-se aires de saberut estratosfèric.
Ho reitero: el senyor Carol practica el ‘citing’ com a mínim 4 ó 5 cops a la setmana, i sempre pel mateix procediment elemental (facin vostès la prova; encara que, potser arran d’aquest article, ho deixa de fer ben aviat; però l’hemeroteca canta sola…). ¿No és això una mica fastigós?
Ahir mateix —dia 12 de març—, el senyor Carol escrivia que Nietzsche havia dit que ‘el temor és la mare de la moral’; una altra citació manllevada de citas míticas punt com… La primera citació que surt a Google… (El mètode Carol per escriure articlets crec que es pot practicar, no sé, posem una vegada cada mes.)
Perquè aquestes coses no haurien de ser pròpies de tot un director de diari —diari ‘de prestigi centenari’—, que deu cobrar a bastament, total per fer el mateix que fan els alumnes de batxillerat, que també ho copien tot de la vikipèdia!
A mi —que just just arribo a fi de mes— em fa una mica de vergonya. (Deien que Camilo José Cela feia el mateix, però llavors no hi havia Internet, i Cela acudia a un diccionari de cites Larousse… ) Carol tracta el lector com si fóssim als anys 70, i com si el lector d’avui en dia no sabés llengües, tingués estudis superiors, carnet de cotxe i connexió a Internet a la butxaca. Ens dóna un periodisme per a genteta impressionable, que necessita un papu i que es deixa torejar amb dues corbates de seda d’El Corte Inglés. I no.
N’hi hauria per posar-se a insultar —a fer befa acarnissada—, però, com va dir el savi —jo també copio la citació d’Internet, faltaria més—: ‘la ironia és un insult amb una cullerada de sucre’. Oh.
Suposo que jo, un pobre poeta liberal, em guanyaré molts enemics amb aquest article. Potser fins i tot m’insulten o m’amenacen amb trencar-me les cames, com van fer els anarquistes! Ja no em tornaran a posar mai més en un dels seus portentosos semàfors verds de la pàgina 2! Oh, jo que aspirava un dia a escriure a La Vanguardia, a cobrar 400 euros per article, i allargar-me al sol de les grans causes possibilistes! Moderació! Ai, que arriben els bàrbars!
Bé; doncs res…: vagin-se vostès a merda, estimats desgraciats! Sou tots uns miserables! Sou tots uns covards i uns pocavergonyes! Sou tots uns infants mal crescuts, amb cabells blancs i alè mefític. Perdó, perdó. ¿Esteu gaudint, amb aquests insults? Espero guanyar unes quantes lectures, eh! Un petó als que em llegeixen des de l’Empordà! Envio una salutació als bons pares de família i als lectors empedreïts de La Vanguardia. En fi. Espero no morir-me sense haver besat a la galta la Pilar Rahola.
Anem acabant: espero que el director d’aquest diari em convidi com a mínim a dinar, ja estem en temps de calçots, els quals, com va dir Abraham Lincoln, són l’etcètera, etcètera d’aquesta fantàstica terra de provisió…
Adéu, princeses.
