Una cosa molt trista

"Preguntar-se si potser la seva ambigüitat federalista no ha deixat de tenir sentit"

Per entendre el moment en què estem, pel que fa al procés sobiranista, era necessari posar el termòmetre a Madrid el passat dimarts. Allà es va veure de què va la pel·lícula —quin són els herois, i quins els malvats…—; es va poder tastar el gustet de la salsa que ens volen convèncer que és la solució a tots els nostres desencisos.

Els nostres oradors van estar més aviat justets, em dol constar-ho; nervis, atropellament, i, sobretot, les ganes de dir deu coses en 10 minuts, cosa que entorpeix la intel·ligibilitat.

Cal fer-ho senzill, perquè les respostes dels Erre que Erre, Rajoy i Rubalcaba, van ser concises i poderoses, fermes i concentrades, molt més crescudes o eminents que no les proposicions dels ‘ambaixadors' catalans. Van dir No i No —erre que erre—, i això potser patètic, però és clar, claríssim… Les nostres proposicions es van moure entre el possibilisme legalista i la sentimentalitat excursionista, i tot entre el justicialisme economicista de l'esquerra ecològica, que de passada volia redimir els atropellats de la terra. Res d'això em va semblar el més encertat.

Semblava que l'espanyolisme s'ho havia agafat més seriosament que no nosaltres…; i això potser és normal —aquella sang tràgica—, perquè s'hi juguen una bona part del seu futur polític, amb això. Els catalans van anar a forçar una foto, unes paraules, unes ganyotes, un ardor d'estómac, molt més que a fer-se escoltar o a intentar convèncer ningú. Fet i fet era el que calia.

Els arguments són de sobres coneguts, no cal dir-ho, els d'uns i d'altres; allà no s'hi va dir res de gaire nou, però és interessant ensumar aquella olla per a descobrir realment com funciona allò que podríem anomenar ‘mentalitat espanyolista'.

L'espanyolisme nega que existeixi una nació catalana. Comencem per aquí. Pot haver-hi unes singularitats, però tampoc n'hi ha per tant; aquestes singularitats no mereixen res d'especial, cap nivell d'autogovern repujat o cap deferència. Espanya és més única i unitària que diversa. Tampoc no existeix cap perill per a la nostra llengua ni cultura, ni cap desnivell fiscal o injustícia en aquest sentit: tot això o bé són faules nacionalistes (segons el PP) o petits desajustos que s'arreglaran amb paciència, sobretot si nosaltres no tenim pressa i no exagerem (segons el PSC o PSOE).

Segons UPyD, no existeixen els catalans, així de simple: existeixen els ciutadans de l'estat espanyol que viuen a Catalunya, i això no dóna cap dret a res, cap dret a queixar-se ni a voler fer perdurar un autogovern —mera descentralització administrativa facultativa— o una llengua —mera superstició sentimental, un bon dia ens adonarem de la nostra ximpleria i parlarem amb la llengua majoritària, tesoro común, etc…

Segons aquesta genteta de Rosa Díez, la democràcia consisteix en no demanar certes coses, com si volem o no la pena de mort o la desigualtat entre sexes. El més curiós, però, és que la Constitució espanyola faculta la pena de mort, perquè la possibilita per a temps de guerra…

S'acaba equiparant el plantejament territorial a una violació dels drets fonamentals, i el sobiranista a un genocida potencial o a alguna mena de monstre totalitari: simplement perquè fa preguntes incòmodes… A algú només li va caldre afegir que la Constitució espanyola cura el càncer; o que tots els problemes territorials del món se solucionarien amb una extensió de la Constitució espanyola, allà als Balcans o a la Cotxinxina.

Amb Rosa Díez no necessitem ni tan sols centrals nuclears; aquesta mena d'espanyolisme és tan radioactiu que ajuntarà el catalanisme més enllà de qualsevol matís o diferència ideològica. Gràcies a Rosa Díez, la CUP i Duran i Lleida soparan i compartiran les postres sobiranistes, i amb la mateixa cullera, com dos vells amants.

15 segons de Rosa Díez en els nostres noticiaris i el pròxim 11 de setembre fins i tot els morts es mobilitzaran per a l'estat propi. Hi ha opositors que són d'agrair; hi ha enemistats que són la millor manera de fer amics. Gràcies a Rosa Díez no quedarà cap catalanista sense nòvia.

Al final, però, tot passa per aquí: Espanya depèn dels espanyols, que són la majoria. Catalunya depèn dels espanyols, que són els que decideixen què fer amb el nostre problema, perquè també és seu, tot és seu…. Espanya és dels espanyols —els amos—, i els catalans que acatin, callin, i mirin, si volen, com va dir Rajoy amb fatxenderia, de canviar la Constitució…

Tot plegat és una enorme trampa; Catalunya pot sentir-se com els clients dels bancs que se'ls exigeixen sacrificis indignes, i tot perquè no van saber llegir la lletra menuda.

La lletra menuda de la Santa Constitució, que es va signar l'any 1978, sense saber que era una asfíxia calculada, lenta i deferent, una manera educada d'anar aguantant les diferències fins que es pogués assimilar-les amb la força de les majories. Potser el PSOE voldria retocar el Paper Sagrat, però per a matar el problema d'una vegada per sempre… Herrer0 de Miñón ens diu de fer una mena de Carta Catalana; un afegit a la Constitució que bloquegi la nostra fiscalitat a favor nostre, tal com la llengua i la cultura. No cal dir que ningú se l'escolta.

Anem cap un escenari imprevist, estrany, més aviat lamentable. Hi ha una part del catalanisme enraonat i cagadubtes que no voldria entrar en el terreny pantanós d'un procés que no compta amb les garanties del diàleg a Madrid ni de la legalitat espanyola. Són els adeptes a les velles dinàmiques, que temem perdre la cadireta en el nou ordre que (potser) vindrà.

Necessitarem coratge, grans acords, plebiscits, segurament veurem pel•lícules de terror, i de les dolentes. En primer lloc caldria reunir-se amb els artífexs de la pregunta del 9N i preguntar-se si potser la seva ambigüitat federalista no ha deixat de tenir sentit…

Espanya és una cosa molt trista.




 
 

Comentaris