Un dels beneficis afegits més notables de tot el procés sobiranista és que ens està deixant ben retratats a tota una colla de “demòcrates”. Durant tots els anys de democràcia hem sentit a dir que dins els límits d’aquest joc hi tenen cabuda totes les idees, amb un refús directe a qualsevol mètode que no fos el vot, el diàleg i l’entesa dins un marc legal sempre negociable a través d’aquests mateixos instruments. El nacionalisme basc violent i assassí feia de bon gestionar, doncs, com ens han arribat a dir certs membres del partit conservador (el sr. Millo); és més fàcil oposar-te a les idees d’un assassí que no a les idees d’un polític que té la majoria de vot amb unes idees en algun punt similars: construir un estat propi per a la seva comunitat política.
Al terrorista confés o potencial el pots tancar a la presó directament (les seves mans brutes de sang t’eximeixen d’escoltar-lo); al polític que t’ofereix un projecte que no t’agrada l’has de respectar i atendre, encara que acabis ignorant-lo, com fa el PP davant de les possibilitats de pactar una consulta. Els barons del PSOE ja diuen en veu alta allò que ja vam anunciar des d’aquesta columna fa molts mesos: especulen amb la suspensió de l’autonomia catalana, emparats òbviament per la Constitució. No estaran gaire a trobar al Codi Penal els articles que els permetrien fer dormir al calabós el President i el líder de l’oposició…
Se’ns continua matxucant el cervell amb la idea que tot nacionalisme és excloent i poc o molt totalitari —cada dia El País dedica dues pàgines a aquesta martingala—, idea que dóna empara a totes les mesures extremes o moderades que es poden emprendre per aturar els peus al sobiranisme català. És el vell truc de sempre: fer veure que l’opositor és una mena de petit Eichmann, pintar-li a la cara una esvàstica (o la falç i el martell si es mira des de la dreta). En nom de l’antifeixisme hom pot fer coses meravelloses —fixem-nos en UPyD—, omplir-se la boca de respecte a les llibertats alhora que se les viola, vestir-se de defensor de la llei alhora que s’infringeixen principis de justícia molt més importants.
Ara vivim aquesta paradoxa: el síndrome Limónov. Anar pel món amb la cara alta i la consciència plena de consignes llibertàries, però en el fons es dóna consentiment a la violència, a les complicitats amb els més extremats, es destrueixen les llibertats amb l’argument que s’està treballant per a una Llibertat Vertadera.
Els termes del debat potser haurien de plantejar-se així; en tota societat democràtica hi ha dos principis, les llibertats i el vot. Les llibertats són inviolables, i en cap cas es pot votar contra d’elles. Les llibertats inclouen tot el ventall de prerrogatives de les quals gaudeixen els ciutadans dels estats amb més tradició tolerant: llibertat d’associació, de pensament, de premsa, d’expressió, la integritat física, la inviolabilitat de domicili i comunicacions, la propietat, l’equitat processal…, etc. Tota la panòplia que figura a qualsevol constitució respectable.
Alhora, el segon pilar, el vot, permet triar programes polítics, que en cap cas violin el marc de llibertats fonamentals. Si la cosa està muntada així —cosa que em sembla fora de tota discussió—: ¿Com hi pot continuar havent por a cap mena de procés polític democràtic? El sobiranisme català en cap cas està proposant violar o alterar cap de les llibertats fonamentals de ningú, pensi el que pensi i digui el que digui del procés sobiranista: ¿per què continuar dient, doncs, que el dret a decidir és l’ou de la serp de no se sap quines desgràcies?
El marc de les llibertats és inviolable, reiterem-ho, el pacifisme democràtic del sobiranisme és més que demostrable, però alhora se’ns continua tractant com si el vot hagués de subvertir el marc de les llibertats —Javier Cercas ens parla ja d’un ‘totalitarisme tou’ a Catalunya…—, cosa que els permet preparar una ofensiva constitucional que no descarta la violència. ¿Quina llibertat fonamental s’està infligint ara a Catalunya? ¿Com és possible que els representants del PP i Ciutadans —i alguns del PSC— continuïn parlant com si vivíssim en estat de setge (parlen de ‘societat que se suïcida’, o d’un ‘President bomba’)?
Ho dic clarament: s’ha d’estar ideològicament malalt, s’ha de ser molt manipulador i imbècil per a percebre a Catalunya un ambient totalitari dins el món sobiranista. (Allà on hi ha un vertader totalitarisme dur —dins l’extrema dreta, i dins l’extrema esquerra, i dins l’unionisme espanyolista d’un signe o l’altre—, no se’l denuncia.) ¿Per què no intentar reflexionar i exposar els fets des de la bona fe?
Aquest victimisme els permet reaccionar de manera extremada —molt acusada a nivell verbal—; a més, sentir-se perseguits pot emparar alhora reaccions poc liberals, com la dels militants de Ciutadans que s’han passat ara a Plataforma per Catalunya. (El seu espanyolisme és més accentuat que la seva voluntat liberal: abans espanyol totalitari que català tolerant.)
Tots els que se senten víctimes d’alguna cosa són perillosos: la seva suposada moral superior els permet bufetejar amb la consciència molt tranquil•la. Demaneu-li al líder de Ciutadans: ¿està disposat a tolerar que, simplement per haver empès el procés sobiranista, es porti a la presó algun dels nostres representants? Em penso que dirà que sí: el seu espanyolisme guanya a la seva tolerància.
Sí, arribarà un punt en què la pregunta serà la següent: ¿està disposada la classe política espanyolista a usar la violència permesa per les lleis per aturar el procés sobiranista? En aquesta ‘violència’ incloc des de la suspensió de l’autonomia fins a l’empara als grupuscles violents que carreguin contra actes sobiranistes, passant per l’enjudiciament dels nostres representants sobiranistes si s’atreveixen a continuar aprovant mesures al Parlament contra ‘la integritat d’Espanya’.
És molt important que, durant tot el procés, cap sobiranista faci ni el més mínim ús de la violència, ni física ni verbal, ni simbòlica (crema de banderes), cap mena de ganyota extremada. Tot això serà usat com argument per a reduir el sobiranisme a la caricatura que continuaran fent-ne: un món d’intransigents i de tancats de mollera.
Quan l’espanyolisme fa innegociables certes coses que no surten del marc de les llibertats s’està en fals: s’està amb els peus a la galleda de la pitjor forma de nacionalisme inflexible… Demòcrates i partidaris de les llibertats: és d’aquest nacionalisme que hem d’emancipar-nos. L’espanyolisme és per alguns més important que el respecte a les llibertats i al vot. S’és molt més unionista que tolerant i demòcrata…
